.jpg)
Des que puc recordar, he assistit a totes i cadascuna de les edicions del Saló del Còmic i el Saló del Manga de Barcelona. L'amor pel manga i els videojocs em va venir per part del meu germà gran. Ara, aquell germà gran que no es perdia un sol volum d' El Puño de La estrella del Norte (Hokuto no Ken), que col·leccionava les armadures de Los Caballeros del Zodiaco (Saint Seya) i que comprava la Hobby Consolas i l'antiga Superjuegos regularment, s'ha desintoxicat, i un servidor segueix enganxat. Segueixo estimant el manga, i és perquè m'estimo aquest mundillo que soc conscient que de vegades necessita un clatellot ben fotut...
La tradició era sempre la mateixa: pujar a Barcelona per cada saló, revisar les escasses novetats i no marxar sense haver fet una sopa de Noodles. A poc a poc hi vaig anar caient... Aquella sopa de Noodles era com el manga que tant m'estimava: envasada, llesta per consumir, classificada per gustos i sempre idèntica (però tot i així, sempre repetíem).
La classificació basada en etiquetar el consumidor (Shonen, Shojo, Seinen, Hentai, Yaoi...) l'he criticat moltes vegades, però ara, a aquestes, hem de sumar-li una altra etiqueta: la de "consumidor europeu". I és que, no ens enganyem, les novetats que ens han fet treure el barret per aquestes terres els últims anys es poden comptar amb els dits... El thriller de Naoki Urasawa amb Monster i 20th Century Boys en la variant manga, les series de Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop, Samurai Champloo i Wolf's Rain agafada pels pèls), Paranoia Agent i els films de Satoshi Kon (Tokyo Godfathers i Millennium Actress), Mamoru Oshii i l'estudi I.G. (Jin-Roh, Ghost In The Shell: SAC, Ghost In The Shell 2: Innocence, Blue Submarine No.6 i ara Moribito) i els films de l'Studio Ghibli. En total son 4 noms: Shinichiro Watanabe, Satoshi Kon, Mamoru Oshii i Hayao Miyazaki.
L'animació, amb la inclusió del 3D, s'ha industrialitzat en excés. S'ha perdut el caliu i la suavitat de l'animació tradicional (Lupin The 3rd, Conan: El Nen del Futur...), que només ha trobat continuitat en l'obra d'un Miyazaki cada cop més escàs en idees, i que voreja ja la jubilació, mentre el 3D només s'ha utilitzat bé (i no sempre) en les produccion de l'estudi I.G., la resta han convertit l'animació econòmica en un seguit de moviments flash i escombrades de plà per dissimular el seu estatisme.
El bon anime s'ha privatitzat. Les úniques series emeses en TV pública en aquest temps han estat Cowboy Bebop, Monster (que no és més que l'adaptació en pantalla del manga homònim), Paranoia Agent i Samurai Champloo (i aquestes dues últimes a horaris infumables). L'otaku ha passat de navegar en la cartellera a navegar a la xarxa, les poques series que han arribat a canals públics l'han convertit en un pirata. Menstrestant, la taquilla cinematogràfica sembla tenir espai, només, per cada nova obra de Miyazaki, i no sembla ser gaire distant d'aquella que ens va portar Akira a la gran pantalla, mentre les cartelleres franceses, que sempre han estat més obertes al manga i l'anime, fins al punt de copiar-ne l'estil en produccions pròpies. son a vessar de títols (haurem d'esperar a veure si veiem en sales espanyoles Evangelion: You Are (Not) Alone).
Ara, per cortesia del canal Animax, soc dins de la sopa de Noodles, (com diria Ryu Murakami) i començo a creure en la nova corrent de l'anime de qualitat. Tant que fins i tot m'estic retrobant amb Akira Toriyama a Blue Dragon.
Destapar, omplir d'aigua bullent, esperar uns minuts... i llestos!
Us deixo amb l'escena inicial de Tekkonkinkreet, el millor exemple d'harmonia entre animació 2 i 3D que he pogut gaudir fins ara:
La tradició era sempre la mateixa: pujar a Barcelona per cada saló, revisar les escasses novetats i no marxar sense haver fet una sopa de Noodles. A poc a poc hi vaig anar caient... Aquella sopa de Noodles era com el manga que tant m'estimava: envasada, llesta per consumir, classificada per gustos i sempre idèntica (però tot i així, sempre repetíem).
La classificació basada en etiquetar el consumidor (Shonen, Shojo, Seinen, Hentai, Yaoi...) l'he criticat moltes vegades, però ara, a aquestes, hem de sumar-li una altra etiqueta: la de "consumidor europeu". I és que, no ens enganyem, les novetats que ens han fet treure el barret per aquestes terres els últims anys es poden comptar amb els dits... El thriller de Naoki Urasawa amb Monster i 20th Century Boys en la variant manga, les series de Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop, Samurai Champloo i Wolf's Rain agafada pels pèls), Paranoia Agent i els films de Satoshi Kon (Tokyo Godfathers i Millennium Actress), Mamoru Oshii i l'estudi I.G. (Jin-Roh, Ghost In The Shell: SAC, Ghost In The Shell 2: Innocence, Blue Submarine No.6 i ara Moribito) i els films de l'Studio Ghibli. En total son 4 noms: Shinichiro Watanabe, Satoshi Kon, Mamoru Oshii i Hayao Miyazaki.
L'animació, amb la inclusió del 3D, s'ha industrialitzat en excés. S'ha perdut el caliu i la suavitat de l'animació tradicional (Lupin The 3rd, Conan: El Nen del Futur...), que només ha trobat continuitat en l'obra d'un Miyazaki cada cop més escàs en idees, i que voreja ja la jubilació, mentre el 3D només s'ha utilitzat bé (i no sempre) en les produccion de l'estudi I.G., la resta han convertit l'animació econòmica en un seguit de moviments flash i escombrades de plà per dissimular el seu estatisme.
El bon anime s'ha privatitzat. Les úniques series emeses en TV pública en aquest temps han estat Cowboy Bebop, Monster (que no és més que l'adaptació en pantalla del manga homònim), Paranoia Agent i Samurai Champloo (i aquestes dues últimes a horaris infumables). L'otaku ha passat de navegar en la cartellera a navegar a la xarxa, les poques series que han arribat a canals públics l'han convertit en un pirata. Menstrestant, la taquilla cinematogràfica sembla tenir espai, només, per cada nova obra de Miyazaki, i no sembla ser gaire distant d'aquella que ens va portar Akira a la gran pantalla, mentre les cartelleres franceses, que sempre han estat més obertes al manga i l'anime, fins al punt de copiar-ne l'estil en produccions pròpies. son a vessar de títols (haurem d'esperar a veure si veiem en sales espanyoles Evangelion: You Are (Not) Alone).
Ara, per cortesia del canal Animax, soc dins de la sopa de Noodles, (com diria Ryu Murakami) i començo a creure en la nova corrent de l'anime de qualitat. Tant que fins i tot m'estic retrobant amb Akira Toriyama a Blue Dragon.
Destapar, omplir d'aigua bullent, esperar uns minuts... i llestos!
Us deixo amb l'escena inicial de Tekkonkinkreet, el millor exemple d'harmonia entre animació 2 i 3D que he pogut gaudir fins ara:
2 comentaris:
ohh sesiman ara veig perquè estàs fent periodisme!! :O
mmmm sips, el món se'n va a la merda, oh m'has deprimit! T___T
x cert, sobre Tekkon Kinkreet, me l'he baixat però encara no he tingut temps de veure-la, què saps del còmic? tmb està bé?
sesiadeeeuuu!!!!!
Sé que en Matsumoto és un autor de culte a Japó, i que se l'ha rebutjat sovint pel main stream per tenir un estil massa abstracte.
I que al saló em va costar un ou suportar la temptació d'agenciar-me'l! XD
Publica un comentari a l'entrada