"- El sistema no permite que la nueva sangre entre en la política... Este país lo mueven unos cuantos viejos cabezones... Para que alguien llegue a político antes de los 30 sin ningún apoyo... hace falta otra persona en la sombra capaz de conseguir en un solo día los frutos de 30 años.
- Luz y sombra...
- Exacto...
- Hojo, ¿cómo lo decidimos?
- ¡A piedra, papel, tijeras!"
(Santuario, de Syo Fumimura i Ryoichi Ikegami)
PD: Amb en Basch, la Fran i l' Ashe al nivell 27 començo a recordar per què m'agraden els Final Fantasy... i el Vagrant Story.
Fa poc deia per aquí que temia que Pixar es convertís en la part moderada de la dualitat Dreamworks/Pixar... Res més lluny de la realitat. Pixar ha firmat una pel·lícula profunda i minimalista com poques. Una revolució que, lluny de ser-ho només en el contingut, també ho és en la forma.
Wall-E ens presenta un hipotètic futur on un robotet mata el temps en una terra demacrada, i una raça humana que s'ha tornat una bola de greix per haver-la abandonada, i per haver-se abandonat, al seu torn, a la tecnologia. Mentrestant, en les imatges que projecten les grans valles publicitàries, o en la cinta preferida de Wall-E, hi aparèixen éssers humans amb les proporcions que ens són familiars, interpretats per actors de carn i òs. És semblant al que veiem als documentals que retraten èpoques prehistòriques, amb dinosaures generats per ordinador. No es tracta d'animació, sinó d'una simulació generada per ordinador. Això és el que fa Pixar amb Wall-E: simula el futur.
Tot i així, ens limitem a parlar d' "animació" o, en el pitjor dels casos, "dibuixets" (o "ninots"), mentre l'Acadèmia premia la Millor Pel·lícula d' Animació, privant la opció a millor pel·lícula absoluta. Quin sentit té? L'animació ha madurat prou per contenir el que els amants de les classificacions en dirien "drama", "comèdia", "musical"... Imagineu per un moment que etiquetéssim per igual el cine d'imatge real... Obriríem el diari per la pàgina de la cartellera i diríem: "Què fan avui? Ah sí, una peli amb actors de carn i os... I una peli amb actors de carn i os! Oh, i mira, una peli amb actors de carn i os! Nah... Però no estic d'anims per una peli amb actors de carn i os... I... una peli amb actors de carn i os?" (suposo que es pilla la ironia... XD).
Per no parlar de com n'és d'estreta la frontera entre animació i imatge real... Space Jam, Quién Enganyó a Roger Rabbit, A Scanner Darkly... fins i tot les rotoscòpies de Dungeons & Dragons, o Jason i Els Argonautes... I d'aquí arribaríem a King Kong (Oh! Sorpresa! Una icona del cinema amb totes les lletres!).
Recentment, a Speed Racer vam veure com els Wachowski Bros. (permeteu-me imaginar-me'ls amb un bloc de vida extra sobre el cap XD) creaven escenes a partir de l'animació amb flash d'imatge real... En aquest sentit, un dels directors que treballa més a dues bandes de la frontera entre animació i imatge real és Mamoru Oshii (sí, el nom que ha donant tant de joc en les sessions de Super Smash: "Ma moruuuuu!!!" "...Oshiiiii!!!!" XDD).
I fins i tot ha donat a llum a coses com aquestes... Tachigui: The Amazing Lives of The Fast Food Grifters:
"A partir de ahora pasarán muchas cosas... Sé fuerte. Hasta la próxima."
Així acaba 21st Century Boys. Naoki Urasawa abandona el realisme i l'asfixiant argument que ell mateix havia teixit amb 20th Century Boys i ens ho fa passar (i s'ho passa) de puta mare jugant amb la seva criatura en el millor còmic (de moment) del segle 21.
Podria dir moltes coses sobre els 20 volums i pìco de 20th Century Boys, però cada una restaria una mica d'importància a l'anterior... O sigui que només diré...:
...Gràcies, Urasawa-san...
Bob Lennon:
Un últim capde de farra i em poso mans a la obra amb el potochof... Esperem que deixi de penjar-se cada tres per quatre el fill de la grandíssima %$^*¨*$&%$¨*^&/$%&$!!!!!!!! (i si queda temps potser estudio una mica pels exàmens i tot, però entre l'estrena de Wall-E i Batman: The Dark Knight... bufffffff quina feinada XD)
Ja tinc el joc revisat de l'estiu. And the winner iiiiis........ Final Fantasy XII! (sorprenentment)
Avui he prescindit de la meva migdiada (que Déu em perdoni) per fer una ullada al que ha donat de si en termes youtubians l' Electronic Entertainment Expo (E3 pa los amigos) de Los Angeles. Com em passa des de fa ja uns quants anys, amb cada títol tinc una lleugera sensació de déja vu. Aquest any no és una excepció (exceptuant, valga'm la redundàcia, l'aire fresc del Mirror's Edge, l'abstracte Little Big Planet i les joguines d'en Miyamoto-san). Mentre me'n faig creus de com 2 jocs amb premises tant diferents com el Resident Evil 5 i el Gears of War 2 poden arribar a assemblar-se tant, em pregunto si el Little Big Planet no serà només, en el fons, la idea del Paper Mario adaptada als nous corrents del cool 3D amb una mica de party game... Amb el Mirror's Edge no tinc temps de fer-me preguntes... Amb cada pas que dóna l'heroïna subjectiva del títol em quedo sense respiració... IM-PECHIONANTE
Però després recordes que una joguineta anomenada Street Fighter IV encara ha de veure la llum, revises què se n'ha vist a l'E3... i et veus obligat a penjar un video al blog. Passin i flipin:
PD: Necessito una dosi de Norma Còmics, una dosi de Sant Sebastià i una dosi de Sitges (a parts iguals)
.jpg)
