BON ANY NOU!

Tot i haver-me saltat l'anterior...



Tira sencera AQUÍ.

Cosa promesa, cosa permesa

Allò promès és deute. O "cosa promesa, cosa permesa". Per tant, espero que em permeteu penjar en aquest abandonat i humil racó les cosetes que vaig dir que aniria penjant (sóc un home lent, però de paraula)... Espero que en siguin moltes més.


SPACE MONKEY

Vampirs VS Zombies

Michinela & company tornen a fer de les seves a Reflexiones de Repronto. Aquest cop amb una meta-reflexió càmara en mà. Només això, disfruteu-la:

L'evolució lògica

Coincidint amb l'estrena a les nostres terres de la oblidable Dragon Ball: Evolution , i com al seu dia es va fer amb el Dr. Slump, la serie torna a veure la llum en terres nipones en el que han anomenat Dragon Ball Kai. Redibuixada, sense capítols vulgarment dits "de relleno" i en HD, se'ns torna a explicar la història de Gokuh i companyia. Això sí, només abarca l'antiga saga Z, i resumeix els capítols anteriors en 2 minuts èpics del primer capítol d'aquest refrito, capaços de provocar epilèpsia a més d'un per la cadència de les imatges (reposició? Dubto que al país nipó existeixi un kanji per aquesta idea...).

Us deixo amb l'enganxós opening de la joguineta (informació per cortesia de Mr. Baba):

Doooookkan! Doooookkan! Zuuuuuiteeeeeeruuu! (bis)

Smith & Wesson

Des del nou SESISTUDIO entenc més bé El Caminante, de Jiro Taniguchi. Avui, un estol d'orenetes s'han dedicat a sobrevolar la piscina del jardí, baixant en picat una rere l'altra per capbussar-se per beure aigua. Una d'elles ha caçat al vol una papallona, i se n'ha anat a degustar-la al cablejat de l'enllumenat. En una distracció li ha caigut la presa de dins del bec, i sense vacilar s'ha deixat caure en picat per recuperar-la abans que toqués terra. Les orenetes aletejen de dia, i els rat-penats aviat ho faran de nit. La primavera ja ha arribat. I aviat, l'estiu.

Temps ha, mentre em documentava per dibuixar fidedignament armes de foc per una pàgina, vaig topar-me amb una arma de canó llarg de la firma Smith & Wesson (la preferida de sir Clint). Se'm va acudir que estaria bé dibuixar una història utilitzant aquest títol. Així va néixer Smith & Wesson. La història es centraria en un franctirador (Wesson) i la seva arma, que ell anomena Smith. Per reforçar la relació de simbiosi entre tirador i arma se'm va acudir privar-lo de mira telescòpica, i que utilitzés un revòlver de canó surrealistament llarg, a ull nu.

Ara, amb la meva "maduresa" actual, m'he decidit a dibuixar-la. Vet aquí el disseny definitiu d'en Wesson (clicar per engrandir):

Espero tenir prou temps i paciència per dibuixar alguna cosa amb cara i ulls... I que algú la vulgui llegir!

N del B (Nota del Blogger)

Fa poc vaig tirar la cavalleria per sobre de la creueta de PS3 arran de l'arribada de l'Street Fighter IV. Ara, havent-me agenciat una còpia de l'última entrega de la saga de capcom per excelència, rectifico (com a bon ex-periodista).

La creueta reacciona excepcionalment bé (en ocasions fins i tot en excés, "premiant-te" amb moviments devastadors enlloc del moviment que pretenies, i deixant-te amb el cul a l'aire en el procés). La dificultat està ajustada de manera mimètica a aquella de la segona entrega, tot i córrer a càrrec de noves incorporacions al planter de personatges (Seth i els seus procediments ens remet irremediablement a aquell Rugal del King of Fighters, o a aquell Akuma Final Boss de les entregues recents de la mateixa saga). De moment només n'he tastat un cop el modo arcade amb el senyor Ken Masters, i m'he endinsat en algun repte adicional, però manté l'essència de la seva matèria primigènia, i el fet que, desconeixent combos enciclopèdics, i tirant de cops puntuals ben posats on toca, Hadoukens i Shoryukens, fos capaç d'arribar amb certa comoditat als crèdits finals n'és la prova. Que segueixi així.

Soc conscient que tinc aquest racó bastant abandonat... A partir d'ara li donaré un nou rumb: passaré de criticar a ser criticat. Aviat hi penjaré les meves creacions, que és, en essència, el motiu pel qual va veure la llum aquest SESI STUDIO.

See ya.

For whom our hearts endure

Em descobreixo buscant respostes en frases que no van ser mai escrites pel cel·luloide. Em descobreixo buscant respostes en les últimes paraules d'una de les sagues interactives per antonomàsia. Em descobreixo, sí senyors, buscant respostes en les últimes línies del Metal Gear Solid 4.

Se li podran recriminar moltes coses a la "pequeña ola" que ha portat el soldat de nom en clau Snake a les seves últimes consequències, però una cosa està clara, fora de puntuacions, fora de crítiques a la seva jugabilitat (o no jugabilitat), fora de tot això, Hideo Kojima ha aconseguit alguna cosa que ben pocs, si tiro la vista enrera, han aconseguit: abordar l'inconscient col·lectiu. Metal Gear ha deixat de ser un producte, ha traspassat el mateix medi, i s'ha reunit amb tot allò que acceptem com a nostre, tot allò que acabem integrant al nostre inconscient i que, amb el temps, ens forma com a persones, fins al punt en que ens és impossible assenyalar on acaba ell i on començem nosaltres. Sempre m'he considerat partidari d'aquesta simbiosi entre producte i espectador, i l'he considerada una de les millors diversions (entenent diversió com a plaer intel·lectual) que a la llarga quelcom ens pot oferir, una prova de foc, allò que, en paraules del mateix Tim Burton, "converteix l'home en immortal".

Rest In Peace.