Amb l'arribada de l'Street Fighter IV vaig retrobar-me, de sobte, amb una problemàtica que havia oblidat (sí, he pecat): la creueta. Vestigi de les primeres generacions, la creueta ara es veu relegada a un segon terme incomprensible. Podríem dir que hem assistit a la mort de la creueta. Però, tot i morta (i enterrada), la seguim trobant als pads d'última generació. Inoperant, sí, tosca, també, però hi és.
Podríem argumentar (com ho faria Darwin) que la creueta està destinada a desaparèixer, que no és més que la reminiscència que altres camps de batalla feien explícitament necessaria per a la supervivència (us imagineu jugar un Tetris amb stick? Un Space Invaders? Un Megaman? Amb la dificultat matemàtica d'aquells dies passaríem a engreixar la llegenda de la selecció natural en el que tardem a dir "Ictiosaure"). La creueta quedaria així relegada a borrissol corporal, a ungla dels dits del peu (i perdoneu el desagraït paral·lelisme). Però sabeu què? No ho crec.
El motiu pel qual la creueta segueix present, i no la treiem dels pads de nova generació és perquè, simplement, no podem. És més que una simple eina de control, s'ha convertit en una icona, en alguna cosa que simbolitza els videojocs per si mateixos, i ens remet als millors temps, els temps en què, si ens ho passàvem bé, era bo, i on gripaus esteroidats convivien amb lampistes bicromàtics. Ens reconforta saber que, per molt que ens allunyem d'aquella època, la creueta sempre hi és (tot i que quan en depenem ens decepcioni). Treure-la ens provocaria una sensació de blasfèmia tal cap a tot el que representa que hauríem de dedicar la resta de les nostres (llavors) miserables vides a la redempció.
Tothom necessita ídols, per molt decepcionants que resultin cara a cara.
Aquesta nit toca una dosi d'estatuetes, alfombra roja, agraïments, homenatges i monòlegs devidament empaquetats. Esperem que l'acadèmia es redimeixi deixant deserta la penosa Slumdog Millionare en matèria de premis (tinc la sensació que van nominar-la havent vist només el trailer). Mentre esperem (apart de conspirar contra el criteri per a establir les diferents categories, que priva a Wall-E i al cinema d'animació en general de ser guardonat com a millor pel·lícula, i també contra l'alèrgia al cinema d'ulls rasgats) podem anar fent boca amb una de les millors actuacions al sector de l'oci interactiu dels últims temps.
Per quan una Whoopie Goldberg digital conduint la cerimònia?
Preview del futur remake de l'Eternal Sonata de PS3 a la Superjuegos Xtreme:
"Mirad, voy a ser estúpidamente sincero: a mí, Eternal Sonata no me interesa lo más mínimo. Precioso es un rato, y lánguido, sosón y aburrido, otro ratazo más. Pero si estás pensando que menudo payasete estoy hecho por decir cosas así, sinvergüenzas, y que ya nos vale a los de Xtreme a veces, que nos vestimos como perras para provocar, entonces te alegrará saber que en muy breve (febrero), llegará a Europa el remake para PS3 de Eternal Sonata con contenidos nuevos. A saber: nuevas misiones y eventos que contribuirán a la diversidad de finales, nuevos personajes y trapitos, y nueva música exclusiva. Todo lo demás es el Eternal Sonata que ya conoces. Expandido, eso sí."
Me corrío!
Si més d'una publicació fos així d'honesta un altre gall cantaria actualment al sector... I, per sort o per desgràcia, sortint del meu cau per acostar-me a l'estanc del poble (inaudit), acabo de descobrir que Xtreme sí que arriba aquí... Potser massa tard?
Enmig de la homogeneïtzació que està patint l'última generació de videojocs, enmig del desprestigi i l'amenaça de la desaparició de gèneres puntals en el sector com ho ha estat (i és) el plataformeig, enmig de falses promeses d'innovació que es tradueixen en un control tosc, incòmode, asfixiant (sents aquest xiulet a les orelles, Suda 51?), enmig de noves entregues amb la vella recepta de sempre, enmig de tot això, dic, Flower és (i mai millor dit) un cop d'aire fresc.
La mecànica és senzilla: mitjançant els sensors de moviment de l'infraexplotat sixaxis agafem el paper del vent, tots els botons serveixen pel mateix, accelerar, i la nostra única tasca és la la d'embellir el paisatge al nostre voltant fent florir les flors que trobem al nostre pas, de cada una de les quals n'obtenim un pètal, que ens converteix, al final de cada nivell, en una llarga cadena d'ADN floral. No hi ha possibilitat de perdre la partida, no hi ha continuacions, no hi ha marcadors, ni menús... Només tu, el vent i la música (que evoluciona com si s'estigués composant mentre jugues, i de la qual n'ets partícip). I és que si Flower fos un gènere musical (per finalitat, no per instrumentalitat) seria, indubtablement, Chillout.
El jugador intel·lectualment actiu pot extreure-hi interpretacions, però a Flower es tracta, per sobre de tot, de sentir. Com als títols que van donar vida a les grans icones de l'oci interactiu (Mario, Donkey Kong...), res acaba de tenir sentit coherent, però ràpidament entres al joc que et proposa cada escenari (activar molins d'energia eòlica, encendre llums elèctrics, desactivar torres d'electricitat, utilitzar la gespa com un llenç de proporcions descomunals...). Flower és, per si mateix, un univers amb lleis pròpies que crea una estreta relació de codis amb el jugador. No envà, se'ns premia quan som capaços d'interpretar a la perfecció aquesta serie de codis, i, deixant-nos portar, fem el que ens dicten les sensacions que ens son transmeses, sense importar si això és necessari per completar cada nivell (llàstima que el premi sigui en base al sistema de trofeus obligatoriament comú en tots els títols ara mateix, i és que el sorollet i la imatge que apareix sobreimpresa en pantalla en aconseguir-los va contranatura de l'esperit del joc, i ens provoca un coitus interruptus a nivell de sensacions).
Per 7.95 eurillos, Playstation Network posa al nostre abast un museu amb una petita col·lecció de quadres abstractes on submergir-nos, interpretar i, sobretot, sentir. Tot sota un mateix crit de guerra: Flower power!
L'any 1986, Naoki Urasawa dibuixava les primeres vinyetes de Yawara! (Cinturó Negre). Dos anys més tard començaria a publicar Master Keaton, que seguiria publicant paral·lelament amb Yawara!, i que finalitzaria escassament un any més tard que aquesta. La primera es convertiria en un referent pel que fa a l'anime que arribava a casa nostra en ple boom (mai més ben dit) del fenòmen Akira, i en l'hegemonia del Dr. Slump i Dragon Ball en la cartellera televisiva. De la segona ni en sentiríem a parlar.
Urasawa és actualment el màxim exponent del manga "adult" alliberat de les cicatrius de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Va alliberar-se'n insòlitament aviat, pels volts de 1986, és només que no ho sabíem. I no ho sabíem perquè, a les portes del 2010, el règim més autoritari i proteccionista de la unió europea segueix sent el de les editorials de còmic espanyoles (com a punt a favor, segurament el sector que menys ha patit la crisi).
Si no recordo malament, Keiji Nakazawa, autor de la culpidora The Barefoot Gen (textualment, El Gen del Pie Descalzo, o ,intextualment, però d'acord amb la traducció que va rebre aquí, Hiroshima), va dir un cop que el que més el va afectar del paratge desolat després del vol de l'Enola Gay sobre l'illa nipona va ser un silenci esfereïdor. Gent demacrada, aturdida, desplaçant-se per una terra de cendres sense creuar paraula. En altres paraules, zombis inconscients d'una destinació fixa, herència d'aquell qui descriu trajectòries aleatòries mentre parla per telèfon, o espera algú que fa tard a una cita. Amb perdó pels estómacs sensibles, però això és exactament el que va passar dins la indústria del manga. Els autors odiaven els trets japonesos, i aquí van aparèixer els ulls grans, occidentalitzats, els personatges rossos, les reminiscències del Mickey Mouse que adornava els avions americans de la Segona Guerra Mundial en personatges puntals com l'Astroboy de Tezuka... Però tot, absolutament tot, curiosament explicat des del punt de vista de l'illa japonesa, i és que a gran part del manga el món segueix sent, únicament, Japó (fixeu-vos si no en Evangelion; els casquets polars s'han desfet, japó en pateix les conseqüències, i una corporació anomenada Nerv es dedica a salvar la humanitat d'uns Àngels que ataquen Tokyo 3. No se'ns diu res de la resta del món que, segurament, ni ha patit la pujada del nivell del mar). Però tot i seguir com a estigma dels dibuixants actuals, la indústria va aixecar el vol, i es va diversificar aviat (Master Keaton, que té com a protagonista un japonès fill de mare anglosexona i que transcorre en localitats europees com Gran Bretanya i Grècia n'és un clar exemple).
El mercat europeu, en canvi, ha arrossegat aquella zombificació fins els nostres dies. L'èxit d'Akira i Dragon Ball va fer temeroses les editorials i distribuidores, que volien seguir explotant aquell filón sense que se'ls ensorrés el castell de cartes i, amb el seu filtre d'agents externs inclassificables, ens han deixat a anys llum de la curtida oferta de manga dels nostres veïns francesos (actualment, a les editorials espanyoles els surt més a compte que un dibuixant se'n vagi a França i després comprar els drets de les seves obres per distribuir-les per aquí que no pas publicar l'obra de dibuixants nacionals).
A veure si ara, després de l'èxit de Monster, del nou èxit de 20th Century Boys, i amb l'arribada de la fusió entre Tezuka i Urasawa a Pluto, ens encaminem (encara que sigui per la pasta) cap a un futur millor. Lluny del ressonar de les bombes.
Tots tenim un monstre dins nostre. Potser el truc no està en matar-lo, sinó en mantenir-lo a ratlla perquè no se'ns cruspeixi:
.jpg)
