El passat 9 de Setembre, amb motiu del 40è aniversari de la revista Shonen Jump, Dragon Ball i el seu successor generacional més influenciat per aquesta, One Piece, van re-animar-se en dues OVA's de mitja hora de duració.
Lluny d'entrar a discutir la qualitat que se li pugui atribuïr a Doragon Bōru Ossu! Kaette kita Son Gokū to Nakama-tachi!! (que així és com es titula la nova OVA de Dragon Ball... i els japs ho diuen sense agafar aire), aquest nou capítol s'inicia amb una reconstrucció des de zero del clàssic opening de Dragon Ball Z: Cha-la Head-cha-la.
Què voleu que us digui... A mi només de sentir aquests compassos m'envaiex la nostàlgia, com aquell As Time Goes By que sonava al Rick's Café Americain estovava tot un Bogart.
Play it again, Sam... (busqueu les 7 diferències):
I, com no, la Llei de Murphy es confirma. Un dia després de criticar el panorama animatrònic actual descobreixo que l'estudi Manglobe (responsables de Samurai Champloo) acaba d'estrenar en terres nipones Michiko To Hatchin, una serie sobre una parella de fugitius al vell estil Thelma & Louise. Aquí el duet el formen Michiko, un explosiu bombonet hàbil amb les armes (sí! Dones i bales!), i Hatchin, una criatura que fuig d'abusos familiars. L'escenari és un Brazil fictici amb banda sonora de Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop), sota la direcció de Sayo Yamamoto.
Des que puc recordar, he assistit a totes i cadascuna de les edicions del Saló del Còmic i el Saló del Manga de Barcelona. L'amor pel manga i els videojocs em va venir per part del meu germà gran. Ara, aquell germà gran que no es perdia un sol volum d' El Puño de La estrella del Norte (Hokuto no Ken), que col·leccionava les armadures de Los Caballeros del Zodiaco (Saint Seya) i que comprava la Hobby Consolas i l'antiga Superjuegos regularment, s'ha desintoxicat, i un servidor segueix enganxat. Segueixo estimant el manga, i és perquè m'estimo aquest mundillo que soc conscient que de vegades necessita un clatellot ben fotut...
La tradició era sempre la mateixa: pujar a Barcelona per cada saló, revisar les escasses novetats i no marxar sense haver fet una sopa de Noodles. A poc a poc hi vaig anar caient... Aquella sopa de Noodles era com el manga que tant m'estimava: envasada, llesta per consumir, classificada per gustos i sempre idèntica (però tot i així, sempre repetíem).
La classificació basada en etiquetar el consumidor (Shonen, Shojo, Seinen, Hentai, Yaoi...) l'he criticat moltes vegades, però ara, a aquestes, hem de sumar-li una altra etiqueta: la de "consumidor europeu". I és que, no ens enganyem, les novetats que ens han fet treure el barret per aquestes terres els últims anys es poden comptar amb els dits... El thriller de Naoki Urasawa amb Monster i 20th Century Boys en la variant manga, les series de Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop, Samurai Champloo i Wolf's Rain agafada pels pèls), Paranoia Agent i els films de Satoshi Kon (Tokyo Godfathers i Millennium Actress), Mamoru Oshii i l'estudi I.G. (Jin-Roh, Ghost In The Shell: SAC,Ghost In The Shell 2: Innocence, Blue Submarine No.6 i ara Moribito) i els films de l'Studio Ghibli. En total son 4 noms: Shinichiro Watanabe, Satoshi Kon, Mamoru Oshii i Hayao Miyazaki.
L'animació, amb la inclusió del 3D, s'ha industrialitzat en excés. S'ha perdut el caliu i la suavitat de l'animació tradicional (Lupin The 3rd, Conan: El Nen del Futur...), que només ha trobat continuitat en l'obra d'un Miyazaki cada cop més escàs en idees, i que voreja ja la jubilació, mentre el 3D només s'ha utilitzat bé (i no sempre) en les produccion de l'estudi I.G., la resta han convertit l'animació econòmica en un seguit de moviments flash i escombrades de plà per dissimular el seu estatisme.
El bon anime s'ha privatitzat. Les úniques series emeses en TV pública en aquest temps han estat Cowboy Bebop, Monster (que no és més que l'adaptació en pantalla del manga homònim), Paranoia Agent i Samurai Champloo (i aquestes dues últimes a horaris infumables). L'otaku ha passat de navegar en la cartellera a navegar a la xarxa, les poques series que han arribat a canals públics l'han convertit en un pirata. Menstrestant, la taquilla cinematogràfica sembla tenir espai, només, per cada nova obra de Miyazaki, i no sembla ser gaire distant d'aquella que ens va portar Akira a la gran pantalla, mentre les cartelleres franceses, que sempre han estat més obertes al manga i l'anime, fins al punt de copiar-ne l'estil en produccions pròpies. son a vessar de títols (haurem d'esperar a veure si veiem en sales espanyoles Evangelion: You Are (Not) Alone).
Ara, per cortesia del canal Animax, soc dins de la sopa de Noodles, (com diria Ryu Murakami) i començo a creure en la nova corrent de l'anime de qualitat. Tant que fins i tot m'estic retrobant amb Akira Toriyama a Blue Dragon.
Destapar, omplir d'aigua bullent, esperar uns minuts... i llestos!
Us deixo amb l'escena inicial de Tekkonkinkreet, el millor exemple d'harmonia entre animació 2 i 3D que he pogut gaudir fins ara:
Yasujiro Ozu parlava a Ohayo sobre la banalitat i, alhora, la necessitat de l'existència d'un codi de conducta plè de termes aparentment buits per a la supervivència en societat de l'ésser humà, i l'acceptació d'aquest com a pas sine qua non per arribar a l'edat adulta.
Ara, als meus 20 anys, miro enrera i dono les gràcies a Hayao Miyazaki, l'home en contínua búsqueda d'un castell flotant.
S'ha criticat molt l'última obra de sir Hideo Kojima per les llargues hores d'escenes cinemàtiques que conté, i aquest humil servidor no ha estat una excepció a aquesta tendència. Tenia por de veure el món de l'oci digital supeditat al disfrute visual, i de fet aquesta ha estat una de les meves més repetides crítiques a la nova generació. Títols i més títols d'una bellesa visual aclaparadora, però cada cop més clònics entre ells i cada cop menys interactius (o amb controls prefabricats que et provoquen sensació de deja vu des dels primers compassos). Tenia por de ser esclau del meu ull. Com tota por, es basava en el desconeixement.
Ara puc dir, sense temor a equivocar-me, que he recuperat la fe en la nova generació. Al llarg del desenvolupament de Sons of The Patriots passem per dues fases clarament diferenciables, dues corbes que tenen el seu punt àlgid a l'inici i al final del joc. En un primer instant prima el control i la interacció amb l'entorn, tant geogràfic com humà (les escenes en què podem escollir entre cooperar amb l'exèrcit rebel o enfrontar-nos a ambdós bàndols són BRUTALS). A l'equador això desapareix, i les cinemàtiques omplen la pantalla, però aviat ens sentim partíceps d¡aquestes cinemàtiques, i, per primera vegada, la frontera entre cinemàtica i temps real de joc es dissol. I no podem fer més que treure'ns el barret per haver assistit a un nou pas evolutiu de l'oci interactiu.
Els bons títols de nova generació creen relacions de simbiosi amb l'usuari que mai abans havien semblat possibles, i sense la necessitat de tirar de perifèrics "made in japan" (Kojima, per exemple, aconsegueix que ens sentim cansats quan el mateix personatge se sent cansat, i només amb una simple serie de "machacabotones" al més pur estil dels empats de kamehames dels Dragon Ball, reminiscència de les tortures del primer Snake de PSX), mentre ens creiem més que mai allò que veiem, i ens meravellen els missatges i la filosofia que contenen.
Només em fa por la possible mort de gèneres i sistemes de joc que cada cop semblen menys present al panorama actual. El plataformeo, els modos cooperatius...
Esperem no caure víctimes de l'EYE HAVE YOU...
Esperem que aquesta renovada fe es converteixi en una fe cega.
Aaaaaaaaaaaa cagar!
PD: Perdó per l'abandonament d'aquest racó. No tornarà a passar.
.jpg)
