Hi ha petites perles que, per culpa (o gràcies) a una campanya de màrqueting errònia (o no tan errònia) son destinades a ser el que no són a ulls del gran públic.
Supersalidos (i la mateixa ininteligible traducció del títol oríginal, de Superbad a Supersalidos, ho ilustra) és una d'aquestes perles. La prova irrefutable que en aquesta sopa corporativista en què flotem no ets el que ets, si no el que sembles.
Supersalidos és, per sobre de tot, intel·ligent. En alguns casos fins i tot més que l'espectador. Comença amb la presentació d'uns personatges propis de l'arquetip del festival de films d'adolescents:
teens desesperats per perdre la virginitat, bombonets a l'espera d'un clímax cinematogràfic en clau de llit, un parell de policíes entossudits a evitar-ho i, per sobre de tot, l'estratificació social d'un clima d'institut, però a còpia que avança el cel·luloide els destrueix (en altres paraules, els humanitza, els insufla vida com si d'un Gólem de fang es tractés).
Aquí tothom fa el que ha de fer, però ningú està segur de per què ho fa. Seth (Jonah Hill) s'emborratxa perquè "tothom s'emborratxa", Evan (Michael Cera) escup coses com "Però si només és futbol...", en un crit per proclamar-se com al protagonista més intel·ligent fins ara en una
teen movie, Slater i Michaels (Bill Hader i Seth Rogen, aquest últim director del film) anyoren le impunitat d'una joventut massa curta en aquesta opereta capitalista tan ben orquestrada. Tots, reflexes d'una societat generadora de zombificació exterior, metàfora feta explícita a
Shaun of The Dead (també mal re-titulada com a Zombies Party. Casualitat?), que esclavitza l'ànima i supedita la consciència individual a l'estat de les coses.
Però les coses sempre acaben caient pel seu propi pès. La vida no és com la classificació corporativista s'entossudeix a pintar, ni Supersalidos és el que, qui no té interès en veure més enllà, etiqueta com "una altra
American Pie".
I'm Mc. Lovin it!
.jpg)
