.jpg)
Enmig de la homogeneïtzació que està patint l'última generació de videojocs, enmig del desprestigi i l'amenaça de la desaparició de gèneres puntals en el sector com ho ha estat (i és) el plataformeig, enmig de falses promeses d'innovació que es tradueixen en un control tosc, incòmode, asfixiant (sents aquest xiulet a les orelles, Suda 51?), enmig de noves entregues amb la vella recepta de sempre, enmig de tot això, dic, Flower és (i mai millor dit) un cop d'aire fresc.
La mecànica és senzilla: mitjançant els sensors de moviment de l'infraexplotat sixaxis agafem el paper del vent, tots els botons serveixen pel mateix, accelerar, i la nostra única tasca és la la d'embellir el paisatge al nostre voltant fent florir les flors que trobem al nostre pas, de cada una de les quals n'obtenim un pètal, que ens converteix, al final de cada nivell, en una llarga cadena d'ADN floral. No hi ha possibilitat de perdre la partida, no hi ha continuacions, no hi ha marcadors, ni menús... Només tu, el vent i la música (que evoluciona com si s'estigués composant mentre jugues, i de la qual n'ets partícip). I és que si Flower fos un gènere musical (per finalitat, no per instrumentalitat) seria, indubtablement, Chillout.
El jugador intel·lectualment actiu pot extreure-hi interpretacions, però a Flower es tracta, per sobre de tot, de sentir. Com als títols que van donar vida a les grans icones de l'oci interactiu (Mario, Donkey Kong...), res acaba de tenir sentit coherent, però ràpidament entres al joc que et proposa cada escenari (activar molins d'energia eòlica, encendre llums elèctrics, desactivar torres d'electricitat, utilitzar la gespa com un llenç de proporcions descomunals...). Flower és, per si mateix, un univers amb lleis pròpies que crea una estreta relació de codis amb el jugador. No envà, se'ns premia quan som capaços d'interpretar a la perfecció aquesta serie de codis, i, deixant-nos portar, fem el que ens dicten les sensacions que ens son transmeses, sense importar si això és necessari per completar cada nivell (llàstima que el premi sigui en base al sistema de trofeus obligatoriament comú en tots els títols ara mateix, i és que el sorollet i la imatge que apareix sobreimpresa en pantalla en aconseguir-los va contranatura de l'esperit del joc, i ens provoca un coitus interruptus a nivell de sensacions).
Per 7.95 eurillos, Playstation Network posa al nostre abast un museu amb una petita col·lecció de quadres abstractes on submergir-nos, interpretar i, sobretot, sentir. Tot sota un mateix crit de guerra: Flower power!
La mecànica és senzilla: mitjançant els sensors de moviment de l'infraexplotat sixaxis agafem el paper del vent, tots els botons serveixen pel mateix, accelerar, i la nostra única tasca és la la d'embellir el paisatge al nostre voltant fent florir les flors que trobem al nostre pas, de cada una de les quals n'obtenim un pètal, que ens converteix, al final de cada nivell, en una llarga cadena d'ADN floral. No hi ha possibilitat de perdre la partida, no hi ha continuacions, no hi ha marcadors, ni menús... Només tu, el vent i la música (que evoluciona com si s'estigués composant mentre jugues, i de la qual n'ets partícip). I és que si Flower fos un gènere musical (per finalitat, no per instrumentalitat) seria, indubtablement, Chillout.
El jugador intel·lectualment actiu pot extreure-hi interpretacions, però a Flower es tracta, per sobre de tot, de sentir. Com als títols que van donar vida a les grans icones de l'oci interactiu (Mario, Donkey Kong...), res acaba de tenir sentit coherent, però ràpidament entres al joc que et proposa cada escenari (activar molins d'energia eòlica, encendre llums elèctrics, desactivar torres d'electricitat, utilitzar la gespa com un llenç de proporcions descomunals...). Flower és, per si mateix, un univers amb lleis pròpies que crea una estreta relació de codis amb el jugador. No envà, se'ns premia quan som capaços d'interpretar a la perfecció aquesta serie de codis, i, deixant-nos portar, fem el que ens dicten les sensacions que ens son transmeses, sense importar si això és necessari per completar cada nivell (llàstima que el premi sigui en base al sistema de trofeus obligatoriament comú en tots els títols ara mateix, i és que el sorollet i la imatge que apareix sobreimpresa en pantalla en aconseguir-los va contranatura de l'esperit del joc, i ens provoca un coitus interruptus a nivell de sensacions).
Per 7.95 eurillos, Playstation Network posa al nostre abast un museu amb una petita col·lecció de quadres abstractes on submergir-nos, interpretar i, sobretot, sentir. Tot sota un mateix crit de guerra: Flower power!
1 comentari:
Realment sembla una proposta interessant que ja em va cridar l'atenció en el seu moment.
Llàstima d'exclusivitat!
Publica un comentari a l'entrada