.jpg)
L'any 1986, Naoki Urasawa dibuixava les primeres vinyetes de Yawara! (Cinturó Negre). Dos anys més tard començaria a publicar Master Keaton, que seguiria publicant paral·lelament amb Yawara!, i que finalitzaria escassament un any més tard que aquesta. La primera es convertiria en un referent pel que fa a l'anime que arribava a casa nostra en ple boom (mai més ben dit) del fenòmen Akira, i en l'hegemonia del Dr. Slump i Dragon Ball en la cartellera televisiva. De la segona ni en sentiríem a parlar.
Urasawa és actualment el màxim exponent del manga "adult" alliberat de les cicatrius de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Va alliberar-se'n insòlitament aviat, pels volts de 1986, és només que no ho sabíem. I no ho sabíem perquè, a les portes del 2010, el règim més autoritari i proteccionista de la unió europea segueix sent el de les editorials de còmic espanyoles (com a punt a favor, segurament el sector que menys ha patit la crisi).
Si no recordo malament, Keiji Nakazawa, autor de la culpidora The Barefoot Gen (textualment, El Gen del Pie Descalzo, o ,intextualment, però d'acord amb la traducció que va rebre aquí, Hiroshima), va dir un cop que el que més el va afectar del paratge desolat després del vol de l'Enola Gay sobre l'illa nipona va ser un silenci esfereïdor. Gent demacrada, aturdida, desplaçant-se per una terra de cendres sense creuar paraula. En altres paraules, zombis inconscients d'una destinació fixa, herència d'aquell qui descriu trajectòries aleatòries mentre parla per telèfon, o espera algú que fa tard a una cita. Amb perdó pels estómacs sensibles, però això és exactament el que va passar dins la indústria del manga. Els autors odiaven els trets japonesos, i aquí van aparèixer els ulls grans, occidentalitzats, els personatges rossos, les reminiscències del Mickey Mouse que adornava els avions americans de la Segona Guerra Mundial en personatges puntals com l'Astroboy de Tezuka... Però tot, absolutament tot, curiosament explicat des del punt de vista de l'illa japonesa, i és que a gran part del manga el món segueix sent, únicament, Japó (fixeu-vos si no en Evangelion; els casquets polars s'han desfet, japó en pateix les conseqüències, i una corporació anomenada Nerv es dedica a salvar la humanitat d'uns Àngels que ataquen Tokyo 3. No se'ns diu res de la resta del món que, segurament, ni ha patit la pujada del nivell del mar). Però tot i seguir com a estigma dels dibuixants actuals, la indústria va aixecar el vol, i es va diversificar aviat (Master Keaton, que té com a protagonista un japonès fill de mare anglosexona i que transcorre en localitats europees com Gran Bretanya i Grècia n'és un clar exemple).
El mercat europeu, en canvi, ha arrossegat aquella zombificació fins els nostres dies. L'èxit d'Akira i Dragon Ball va fer temeroses les editorials i distribuidores, que volien seguir explotant aquell filón sense que se'ls ensorrés el castell de cartes i, amb el seu filtre d'agents externs inclassificables, ens han deixat a anys llum de la curtida oferta de manga dels nostres veïns francesos (actualment, a les editorials espanyoles els surt més a compte que un dibuixant se'n vagi a França i després comprar els drets de les seves obres per distribuir-les per aquí que no pas publicar l'obra de dibuixants nacionals).
A veure si ara, després de l'èxit de Monster, del nou èxit de 20th Century Boys, i amb l'arribada de la fusió entre Tezuka i Urasawa a Pluto, ens encaminem (encara que sigui per la pasta) cap a un futur millor. Lluny del ressonar de les bombes.
Tots tenim un monstre dins nostre. Potser el truc no està en matar-lo, sinó en mantenir-lo a ratlla perquè no se'ns cruspeixi:
Urasawa és actualment el màxim exponent del manga "adult" alliberat de les cicatrius de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Va alliberar-se'n insòlitament aviat, pels volts de 1986, és només que no ho sabíem. I no ho sabíem perquè, a les portes del 2010, el règim més autoritari i proteccionista de la unió europea segueix sent el de les editorials de còmic espanyoles (com a punt a favor, segurament el sector que menys ha patit la crisi).
Si no recordo malament, Keiji Nakazawa, autor de la culpidora The Barefoot Gen (textualment, El Gen del Pie Descalzo, o ,intextualment, però d'acord amb la traducció que va rebre aquí, Hiroshima), va dir un cop que el que més el va afectar del paratge desolat després del vol de l'Enola Gay sobre l'illa nipona va ser un silenci esfereïdor. Gent demacrada, aturdida, desplaçant-se per una terra de cendres sense creuar paraula. En altres paraules, zombis inconscients d'una destinació fixa, herència d'aquell qui descriu trajectòries aleatòries mentre parla per telèfon, o espera algú que fa tard a una cita. Amb perdó pels estómacs sensibles, però això és exactament el que va passar dins la indústria del manga. Els autors odiaven els trets japonesos, i aquí van aparèixer els ulls grans, occidentalitzats, els personatges rossos, les reminiscències del Mickey Mouse que adornava els avions americans de la Segona Guerra Mundial en personatges puntals com l'Astroboy de Tezuka... Però tot, absolutament tot, curiosament explicat des del punt de vista de l'illa japonesa, i és que a gran part del manga el món segueix sent, únicament, Japó (fixeu-vos si no en Evangelion; els casquets polars s'han desfet, japó en pateix les conseqüències, i una corporació anomenada Nerv es dedica a salvar la humanitat d'uns Àngels que ataquen Tokyo 3. No se'ns diu res de la resta del món que, segurament, ni ha patit la pujada del nivell del mar). Però tot i seguir com a estigma dels dibuixants actuals, la indústria va aixecar el vol, i es va diversificar aviat (Master Keaton, que té com a protagonista un japonès fill de mare anglosexona i que transcorre en localitats europees com Gran Bretanya i Grècia n'és un clar exemple).
El mercat europeu, en canvi, ha arrossegat aquella zombificació fins els nostres dies. L'èxit d'Akira i Dragon Ball va fer temeroses les editorials i distribuidores, que volien seguir explotant aquell filón sense que se'ls ensorrés el castell de cartes i, amb el seu filtre d'agents externs inclassificables, ens han deixat a anys llum de la curtida oferta de manga dels nostres veïns francesos (actualment, a les editorials espanyoles els surt més a compte que un dibuixant se'n vagi a França i després comprar els drets de les seves obres per distribuir-les per aquí que no pas publicar l'obra de dibuixants nacionals).
A veure si ara, després de l'èxit de Monster, del nou èxit de 20th Century Boys, i amb l'arribada de la fusió entre Tezuka i Urasawa a Pluto, ens encaminem (encara que sigui per la pasta) cap a un futur millor. Lluny del ressonar de les bombes.
Tots tenim un monstre dins nostre. Potser el truc no està en matar-lo, sinó en mantenir-lo a ratlla perquè no se'ns cruspeixi:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada