.jpg)
Em descobreixo buscant respostes en frases que no van ser mai escrites pel cel·luloide. Em descobreixo buscant respostes en les últimes paraules d'una de les sagues interactives per antonomàsia. Em descobreixo, sí senyors, buscant respostes en les últimes línies del Metal Gear Solid 4.
Se li podran recriminar moltes coses a la "pequeña ola" que ha portat el soldat de nom en clau Snake a les seves últimes consequències, però una cosa està clara, fora de puntuacions, fora de crítiques a la seva jugabilitat (o no jugabilitat), fora de tot això, Hideo Kojima ha aconseguit alguna cosa que ben pocs, si tiro la vista enrera, han aconseguit: abordar l'inconscient col·lectiu. Metal Gear ha deixat de ser un producte, ha traspassat el mateix medi, i s'ha reunit amb tot allò que acceptem com a nostre, tot allò que acabem integrant al nostre inconscient i que, amb el temps, ens forma com a persones, fins al punt en que ens és impossible assenyalar on acaba ell i on començem nosaltres. Sempre m'he considerat partidari d'aquesta simbiosi entre producte i espectador, i l'he considerada una de les millors diversions (entenent diversió com a plaer intel·lectual) que a la llarga quelcom ens pot oferir, una prova de foc, allò que, en paraules del mateix Tim Burton, "converteix l'home en immortal".
Rest In Peace.
8 comentaris:
Veig que finalment ha spogut arribar al final de la saga MGS4, i estic completament d'acord; mai cap altre joc ha trascendit els límits del mitjà, ha tingut una èpica similar o ha estat capaç de provocar emocions en el jugador de la manera que la saga de Kojima ha aconseguit.
The King is dead, long life to the King.
El que está més clar es que ens heu espoilejat el final com us ha donat la gana "perros". Sí, sí, sta molt be això de fer avançar el mitjà, de la vida i de la involucració... però m'ho heu fotut tot enlaire...
No, ara en serio, crec que els Metal Gears son una de les poques sagues que he viscut com si fos cinematográfica, i no ho dic per les cinemàtiques (a mi em mola que m'expliquin les coses be), sino perquè la meva ment la valora com a peli, i no com a joc. Nose, crec que es un guió que es va confondre de mitjà i va triomfar simplement perquè era bo.
Jajajajajaja. No ho pots dir en serio. El dia que t'apropis a la Metafísica, en Valéry, en Mallarmé o en Proust et pot donar algo no? Si amb aquesta diversió ja trobes algo profund, quan llegeixis Shakespeare a pelo et donaran sis infarts.
No he llegit el post per no ser vilment spoilerejat, però el missatge s'ensuma a distància. Dir, per part meva, que no estic ni a favor del la vostra idolatrització de la saga, ni tampoc de la "ridiculització" a càrrec de l'Alvy.
Com bé heu dit per aquí, la saga de konami és, possiblement, la que compta amb videojocs més cinematogràfics dins del mitjà, cosa que forja un lligam entre joc i jugador difícil de trencar. De totes maneres, també entenc la postura de l'Alvy ja que MGS no deixa de ser la reproducció en un videojoc de molts clitxés ja vists en altres mitjans.
Aquesta questionada profunditat crec que respòn molt a una èpica i una mitologia creada entorn la saga, per anys i experiències amb el personatge. Fora d'això, evidentment no es pot comparar amb certes obres literàries o exemples com els que ha posat mr. Singer.
No obstant, els videojocs són un mitjà jove i ja hi haurà temps per crear obres de gran entitat intel·lectual (que sapiguen congeniar amb la diversió, obviament).
Apa, warrus
Doncs el debat és molt interessant, però jo he jugat al Metal Gear Solid 1 i em sembla enorme en cuestions de gameplay: em sembla flipant - i molt novedos - el rotllo de les infiltracions, en definitiva com juguem. Però a nivell de guió, a veure, siguem seriosos. Us professo molt d'amor, i ho sabeu, però a vegades discrepo. Un gran guió cinematogràfic?
PRIMER. El guió cinematogràfic está molt sobrevalorat. Para más datos: Stanley Kubrick, Carl Theodor Dreyer o Alfred Hitchock.
SEGON. Les pelis favorites de'n Kojima, por dios, són, entre d'altres, Terminator 2. Que jo sóc un partidari de'n Cameron, però eh? Un exemple de guió cinematogràfic no és. El guió de Terminator 2 és una repetició pas per pas de la primera part, però tot en el que es diferencia té a veure amb el llenguatge propiament dit (narrativa, estil, etc.). Amb Cameron. Pero guió = merda. Lo meravellos? Que en el cinema d'acció és el guió es el de menys.
TERCER. Quan parlem de guió cinematogràfic de que parlem? Perquè jo parlo de Paddy Chayefsky, Leigh Brackett de Charlie Kaufmann, de Woody Allen, de Paul Schrader, de Ben Hecht, ETC. A nivell del que parleu vosaltres, de grans guionistes de de relats d'acció (que n'hi han molt pocs perque el cinema és un llenguatge que no necessita del guió com alguna cosa essencial com creuen alguns) en conec pocs de resolts. En Dean Riesner té molts encerts com a pare fundador i en David Webb Peoples és un altre gran. A l'àmbit recent, Joss Whedon. Però, no fotem, parlant del primer joc: en Kojima té uns dialecs de merda, una narració de puta pena, uns girs de culebrón de mitja tarda sudaca i una imaginació de diversió sense pretensions. En Kojima és un tio que fa molts guiños, molt de pastiche, però les seves històries.... germanets bessons, illes gelades a Alaska. No cal ser molt fi per veure que en Kojima no és un gran narrador, ni un narrador serios, ni un tio amb imaginació. És un tio que fa histories delirants, que n otenen cap tipus de lectura ni matís, amb espies i conspiracions. Per no parlar del retracte de la Meryl, que més masclista, catxondo e infantiloide no podia ser.
Em sembla que ni té el talent per els dialecs que tant abundant era als brillants anys quaranta i cinquanta, ni la capacitat per resoldre dialecs i caracterització d'un Leigh Brackett (o del seu seguidor, el primer i molt gran Lawrence Kasdan), ni les aportacions de un Dean Resiner siguent molt concís quan cal.
M'agradaria deixar clar que per mi això és un problema. El Metal Gear Solid té una aportació molt clara per tots i está en com va replantejar els jocs d'espionatge i va crear una manera de fer-ho absolutament collonuda. Però de bon guió res.
Però un bon guió cinematogràfic és un altre cosa. I un bon guió de videojocs també. El de BioShock és un dels millors dels quals he jugat.
Una caracterització de personatges sublim (estimes els personatges pels seus defectes més que per les seves virtuds) i una relació entre aquests que no tarda a generar-te nostàlgia just quan te l'acabes de passar. Per mi, sentir això ja és prou com professar devoció (com professo devoció a Mr. Charlie Kauffman, per posar un exemple). Kojima, per les referències als diferents títols de la saga (sobretot de la tercera entrega) és un fan de la ciencia ficció d'obres com The Day The earth Stood Still, The Monster from The Id, etc, i del fort impacte que, per exemple, les imatges de Terminator 2 van tenir en tots nosaltres (sense entrar a debatrels amb posterioritat). Kojima és, sobretot, nostàlgic. Desconec si és una perosna llegida o no, i inc desavinències amb la seva visió del creador de videojocs com a "director de museu" i no com a creador artístic.
Pel que fa a l'acció, és un aspecte explícitament necessari per divertir el jugador, i és que no hem d'oblidar que tot i la seva vessant cinematogràfica, Metal Gear és un videojoc i HA de jugar en camps diferents. Kojima integra el jugador a la perfecció, i juga amb el hardware de manera sublim(com en l'escena en què Psycho Mantis mou amb la ment el pad del jugador que prèviament ha demanat que deixi a terra, dualshock mediante, trencant barreres i jugant en un terreny propi: el terreny de Kojima).
En l'última entrega, les cinemàtiques agafen el protagonisme d'un jugador que cada vegada se sent més espectador i menys jugador, però això és NECESSARI per tancar una saga a l'alçada que es mereix (a les últimes etapes redescobrim Shadow Moses, no com a lloc viu, si no com a vestigi del que havia estat. Això ja ens converteix en un espectador interactiu). I el guió, mai ho negaré, és boníssim.
Que el poble em jutji, però a Kojima CAL idolatrar-lo.
"és un fan de la ciencia ficció d'obres com The Day The earth Stood Still, The Monster from The Id, etc, i del fort impacte que, per exemple, les imatges de Terminator 2 van tenir en tots nosaltres (sense entrar a debatrels amb posterioritat). Kojima és, sobretot, nostàlgic."
I? El final del Metal Gear Solid está tret (explicitament) del de 1997: Rescate en Nueva York de'n Carpenter, que pa algo el prota se llama Snake. Jo també sóc fan d'aquestes pelis i les he vist i disfrutat. Proposa alguna lectura interessant d'elles o a partir d'elles? Nope. Tenen algun tipus de gràcia un cop quisques la referència? Nope, més aviat el deixa en evidència a ell, limitadot que és per crear GUIONS (i no videojocs) i històries memorables.
"Una caracterització de personatges sublim (estimes els personatges pels seus defectes més que per les seves virtuds) i una relació entre aquests que no tarda a generar-te nostàlgia just quan te l'acabes de passar."
Com?! Sublim? Pero si són arquetips!!! Nostàlgia? Jo parlo seriosament: en termes emocionals tot depen del context. Jo parlo de l'obra. Del que proposa. I de grans personatges. No hi ha cap matís als personatges del Metal Gear Solid, tot els dialecs són de japonés empatxat de cinema d'acció (i hi ha molta cinemàtica amb molt d'argument xorra). Una cosa és el "me mola" o el "no me mola" i l'altre és l'análisi. Jo respecto que et moli, però em pregunto ON està la grandesa. O es tota de la nostàlgia i demés "sentiments" del jugador?
La grandesa està en TOT. Està en Metal Gear Solid. Entenc la teva perspectiva, i estava al corrent de l'orígen del personatge (si no he llegit malament, clònic en el caràcter a aquell personatge, també). Però tot artista té referències anteriors, i així no acabariem mai. Conscient o inconscientment cap idea prové del no res, i no és més que relacions mentals d'aquestes influències (ja siguin cinematogràfiques, estretes de la vida real, etc). L'ésser humà plagia sempre en major o menor mesura. jo mateix he ecrit guions que més tard m'he adonat que havíen begut (inconscientment) de premisses i situacions que algú altre ja havia explicat. Però en això està també l'evolució natural del mitjà.
I dubto molt que John Carpenter fes referència a les B & B, a la sincronia dels estímols via banda ampla al camp de batalla, a les nanomàquines, al Foxdie... Sense extendre'm a valorar el que aporta cada un d'aquests elements.
Metal gear és densíssim. I començo a cansar-me de defensar-lo d'acusacions... Ni que fos un groupie collons! XD
Publica un comentari a l'entrada