.jpg)
I no ho dic com una crítica a l'american way of life, sinó com una crítica a nosaltres mateixos.
La frase de marres la pronuncia un ex-lladre rus (actual lladre americà. Visca la llibertat d'oportunitats de la terra d'abundància...) a Happiness, de Todd Solondz. Un rus despotricant d'Amèrica en qualsevol cantonada? Això fa tuf a terrorista (o en el seu defecte, a atracador de bancs) frustrat. Però recordem que abans ha despotricat sobre la mare Rússia, i entenem que contra el que descarrega la seva fúria no és un país, sino contra l'estupidesa humana en si mateixa. I és que en el cine de Todd Solondz no hi ha lloc pel convencionalisme. Happiness té una mica d'aquella Little Children, de Todd Field, una mica del Miike (valga'm la redundància) de La Felicidad de Los Katakuri, i alhora una mica del David Lynch de Blue Velvet i el Tim Burton d' Edward Scissorhands (la idea de la societat subjacent, la foscor amagada sota la imatge d'un barri exemplar...), i molt de Daniel Clowes (fins i tot el cartell).
Al llarg de la història ens hem entossudit a intentar definir què és la felicitat, i quines són les fonts que ens permeten aconseguir-la. Pels catòlics, la felicitat última era tenir una visió de Déu (avui dia determinades substàncies ens ajudarien a aconseguir-ho, a aquella època, allò va desencadenar el "feliç" sistema feudal), pels budistes, era la consecució del Nirvana (abandonar el cos i fluir dins la corrent vital, present en totes les coses). Després hi ha la idea del Karma, que podriem entendre com l'equivalent religiós del concepte físic d'acció-reacció.
A Gunnm, de Yukito Kishiro (traduïda sovint com Alita), la figura del científic boig encarnada en Desty Nova resulta en una crítica de les contínues teoritzacions i experimentacions que s'han fet en nom de la felicitat. Nova és la típica idea del malo malísimo inabastable patentada als shonens, però el distingeix el fet que la seva intenció no és la de dominar el món, ni sentir-se poderós, ni crear el caos i la destrucció... La seva motivació és la de fer FELIÇ a Gally (la cyborg protagonista) regenerant tantes vegades com faci falta al seu etern rival (Zapan) en base a la idea kàrmica de la dualitat Ying-Yang (de manera semblant a la felicitat que sentia en Gokuh cada vegada que s'enfrontava a un oponent més fort, a Dragon Ball, d'en Toriyama-san).
Per Todd Solondz, la felicitat és un nen que, després de 144 minuts, aconsegueix la seva primera ejaculació (podríem dir que l'equivalent kàrmic de Happiness és En Busca de La Felicidad).
Potser hauríem de deixar d'intentar estandaritzar la felicitat i ser, com deien Els Pets, "estúpidament feliç"...
La felicitat segons Takashi Miike:
La frase de marres la pronuncia un ex-lladre rus (actual lladre americà. Visca la llibertat d'oportunitats de la terra d'abundància...) a Happiness, de Todd Solondz. Un rus despotricant d'Amèrica en qualsevol cantonada? Això fa tuf a terrorista (o en el seu defecte, a atracador de bancs) frustrat. Però recordem que abans ha despotricat sobre la mare Rússia, i entenem que contra el que descarrega la seva fúria no és un país, sino contra l'estupidesa humana en si mateixa. I és que en el cine de Todd Solondz no hi ha lloc pel convencionalisme. Happiness té una mica d'aquella Little Children, de Todd Field, una mica del Miike (valga'm la redundància) de La Felicidad de Los Katakuri, i alhora una mica del David Lynch de Blue Velvet i el Tim Burton d' Edward Scissorhands (la idea de la societat subjacent, la foscor amagada sota la imatge d'un barri exemplar...), i molt de Daniel Clowes (fins i tot el cartell).
Al llarg de la història ens hem entossudit a intentar definir què és la felicitat, i quines són les fonts que ens permeten aconseguir-la. Pels catòlics, la felicitat última era tenir una visió de Déu (avui dia determinades substàncies ens ajudarien a aconseguir-ho, a aquella època, allò va desencadenar el "feliç" sistema feudal), pels budistes, era la consecució del Nirvana (abandonar el cos i fluir dins la corrent vital, present en totes les coses). Després hi ha la idea del Karma, que podriem entendre com l'equivalent religiós del concepte físic d'acció-reacció.
A Gunnm, de Yukito Kishiro (traduïda sovint com Alita), la figura del científic boig encarnada en Desty Nova resulta en una crítica de les contínues teoritzacions i experimentacions que s'han fet en nom de la felicitat. Nova és la típica idea del malo malísimo inabastable patentada als shonens, però el distingeix el fet que la seva intenció no és la de dominar el món, ni sentir-se poderós, ni crear el caos i la destrucció... La seva motivació és la de fer FELIÇ a Gally (la cyborg protagonista) regenerant tantes vegades com faci falta al seu etern rival (Zapan) en base a la idea kàrmica de la dualitat Ying-Yang (de manera semblant a la felicitat que sentia en Gokuh cada vegada que s'enfrontava a un oponent més fort, a Dragon Ball, d'en Toriyama-san).
Per Todd Solondz, la felicitat és un nen que, després de 144 minuts, aconsegueix la seva primera ejaculació (podríem dir que l'equivalent kàrmic de Happiness és En Busca de La Felicidad).
Potser hauríem de deixar d'intentar estandaritzar la felicitat i ser, com deien Els Pets, "estúpidament feliç"...
La felicitat segons Takashi Miike:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada