For whom our hearts endure

Em descobreixo buscant respostes en frases que no van ser mai escrites pel cel·luloide. Em descobreixo buscant respostes en les últimes paraules d'una de les sagues interactives per antonomàsia. Em descobreixo, sí senyors, buscant respostes en les últimes línies del Metal Gear Solid 4.

Se li podran recriminar moltes coses a la "pequeña ola" que ha portat el soldat de nom en clau Snake a les seves últimes consequències, però una cosa està clara, fora de puntuacions, fora de crítiques a la seva jugabilitat (o no jugabilitat), fora de tot això, Hideo Kojima ha aconseguit alguna cosa que ben pocs, si tiro la vista enrera, han aconseguit: abordar l'inconscient col·lectiu. Metal Gear ha deixat de ser un producte, ha traspassat el mateix medi, i s'ha reunit amb tot allò que acceptem com a nostre, tot allò que acabem integrant al nostre inconscient i que, amb el temps, ens forma com a persones, fins al punt en que ens és impossible assenyalar on acaba ell i on començem nosaltres. Sempre m'he considerat partidari d'aquesta simbiosi entre producte i espectador, i l'he considerada una de les millors diversions (entenent diversió com a plaer intel·lectual) que a la llarga quelcom ens pot oferir, una prova de foc, allò que, en paraules del mateix Tim Burton, "converteix l'home en immortal".

Rest In Peace.

Mass Media: The Second Life MMORPG

Bahman Ghobadi firmava al 2004 una història sobre nens orfes en territori iraquí, pocs dies abans de l'inici de la guerra amb els Estats Units: Las Tortugas También Vuelan. La pel·lícula no té desperdici, i conté una reveladora metàfora: la confiança en allò sobrenatural més que en els mitjans de comunicació sensacionalistes, falsament globalitzats i generadors de conflictes i de realitats paral·leles més enllà de ser un retrat de la vertadera realitat. No trobareu res en el tràiler del que trobareu en la pel·lícula (música de conte grandiloqüent, una veu en off agradable que en destripi les lectures...), però sí que hi trobareu el que se us diu.

Ahir ens va deixar algú que recordo amb nostàlgia per les entrevistes amb Andreu Buenafuente al Sense Títol, La Cosa Nostra i derivats: Pepe Rubianes. Ell també era capaç de revelar-nos l'artificialitat del medi, i de fer-nos veure que l'Espanya més casposa segueix entre nosaltres, i que, si remenes una mica, surt a la superfície. No solc posar-me de dol, més que res perquè no se'm dóna bé, i quan es parla seriosament de la mort em quedo sense espai per l'humor i la ironia. M'anul·lo. Aquest cop, però, crec necessari fer una excepció. No és gaire (ni és Àfrica), però aquest tràiler i aquesta actualització van per tu.