Trobar aquestes frikades quan un "estudia" pel teòric no té preu... XD:
29 de jul. 2008
Bonus Stage: The Live Action Movie!
28 de jul. 2008
El problema de la reencarnació
"- Do you believe in reincarnation?
- Yeah. Yeah, it's interesting.
- Yeah, right. Well, most people, you know, a lot of people talk about past lives and things like that, you know? And even if they don't believe it in some specific way, you know, people have some kind of notion of an eternal soul, right?
- Yeah.
- OK, well this was my thought: 50,000 years ago, there are not even a million people on the planet. 10,000 years ago, there's, like, two million people on the planet. Now there's between five and six billion people on the planet, right? Now, if we all have our own, like, individual, unique soul, right, where do they all come from? You know, are modern souls only a fraction of the original souls? 'Cause if they are, that represents a 5,000 to 1 split of each soul in the last 50,000 years, which is, like, a blip in the Earth's time. You know, so at best we're like these tiny fractions of people, you know, walking... I mean, is that why we're so scattered? You know, is that why we're all so specialized?
- I don't know. Wait a minute, I'm not sure... I don't...
- Yeah, hang on, hang on. It's a, it's a totally scattered thought. It... which is kind of why it makes sense."
Bona nit.
25 de jul. 2008
I WANT TO BELIEVE

Mai un títol havia significat tant... Vull creure que allò que veia a la meva joventut era bo... Només demano un capítol més, se me'n refot que duri més, però res de fer-ho tot més gran perquè encaixi a la mida de la pantalla! Res de missions per salvar el món, sisplau! De moment el director d'aquesta entrega és el mateix Chris Carter, que va crear la sèrie a principis dels noranta... Creuem els dits.
I aprofito per mig rectificar la meva crítica al Super Smash Bros Brawl... No és un mal joc, al contrari. Quan el jugues en profunditat tornes a sentir el control i les sensacions que senties al seu avantpassat de la 64. S'ha readaptat el control i el dany de cada atac, alguns cops s'han afeblit i d' altres, ara, són mortals (és deliciós controlar el raig d'en Ness per la pantalla fent destrosses per allà on vols, per exemple), el planter de personatges i escenaris és enorme (l'escenari del multijugador del Mario Bros de Nes, el de Game & Watch, el de Wario Ware, la Green Hill Zone de Sonic, el Pont d'Oldin del Zelda: Twilight Princess...) i , encara que segueix havent-hi escenaris odiosos (la muntamya dels Ice Climbers, la Rainbow del Mario 64...), alguns estàn molt ben aconseguits, i fins i tot ens treuen algun somriure (al Mario Circuit, per exemple, tenim un mapa a l'estil Mario Kart que ens indica la posició dels karts al circuit, fet que és d'agrair si tenim en compte que una enganxada amb aquests pot decidir la partida). El control i els atacs de les noves incorporacions és tant fidel i humorístic com ben adaptat: en Sonic no para quiet, l'Snake planta mines, llença granades i controla missils teledirigits per la pantalla, l'Olimar utilitza els Pikmin que extreu de terra per atacar els seus enemics...
L'únic que se li pot retreure és que el mode online és pèssim (les contínues ralentitzacions fan impossible el control dels personatges, només podem jugar en combats de 2 minuts, pots tardar segles a trobar partides...), i el fet que no aprofiti les característiques del Wiimote.
En fi... Que surti ja el Dualshock 2 cony! Que vull agenciar-me el Metal Gear amb vibració!
Un altre dia discutirem l'evolució nula dels pads de nova generació... De moment us deixo amb el trailer de The X-Files: I Want to Believe, mal traduïda (per variar) com Expediente X: Creer Es La Clave:
I aprofito per mig rectificar la meva crítica al Super Smash Bros Brawl... No és un mal joc, al contrari. Quan el jugues en profunditat tornes a sentir el control i les sensacions que senties al seu avantpassat de la 64. S'ha readaptat el control i el dany de cada atac, alguns cops s'han afeblit i d' altres, ara, són mortals (és deliciós controlar el raig d'en Ness per la pantalla fent destrosses per allà on vols, per exemple), el planter de personatges i escenaris és enorme (l'escenari del multijugador del Mario Bros de Nes, el de Game & Watch, el de Wario Ware, la Green Hill Zone de Sonic, el Pont d'Oldin del Zelda: Twilight Princess...) i , encara que segueix havent-hi escenaris odiosos (la muntamya dels Ice Climbers, la Rainbow del Mario 64...), alguns estàn molt ben aconseguits, i fins i tot ens treuen algun somriure (al Mario Circuit, per exemple, tenim un mapa a l'estil Mario Kart que ens indica la posició dels karts al circuit, fet que és d'agrair si tenim en compte que una enganxada amb aquests pot decidir la partida). El control i els atacs de les noves incorporacions és tant fidel i humorístic com ben adaptat: en Sonic no para quiet, l'Snake planta mines, llença granades i controla missils teledirigits per la pantalla, l'Olimar utilitza els Pikmin que extreu de terra per atacar els seus enemics...
L'únic que se li pot retreure és que el mode online és pèssim (les contínues ralentitzacions fan impossible el control dels personatges, només podem jugar en combats de 2 minuts, pots tardar segles a trobar partides...), i el fet que no aprofiti les característiques del Wiimote.
En fi... Que surti ja el Dualshock 2 cony! Que vull agenciar-me el Metal Gear amb vibració!
Un altre dia discutirem l'evolució nula dels pads de nova generació... De moment us deixo amb el trailer de The X-Files: I Want to Believe, mal traduïda (per variar) com Expediente X: Creer Es La Clave:
22 de jul. 2008
Sesi Studio (al món "real")
Aquest és el meu estudi quan colorejo i trastejo amb el "potoxof". Normalment, la línia del dibuix la faig a un altre estudi, en una taula de dibuixant que boreja la jubilació, però quan em fot pal posar-me en plan serio dibuixo a la taula del menjador, encara que esbosso per tots els racons de la casa...
Ordenant l'habitació vaig trobar vells esbossos i escrits d'històries que volia dibuixar. És curiós veure-les amb la meva visió actual, i encara més curiós adonar-te que no estaven gens malament. Potser aprofito per dibuixar-ne alguna, la idea m'agrada força. De moment encara m'he de treure de sobre 4 paginetes sobre una carpa mutant que ataca la ciutat de Girona, al més pur estil The Host.
També vaig retrobar els primers còmics que vaig dibuixar. Una historia sobre un superheroi que obtenia els seus poders de la Nintendo 64 (sí, la consola), l'uniforme del qual eren unes calçes posades al cap, i una bizarre barreja entre Dragon Ball i La Máscara, on els personatges buscaven per tot el món unes màscares que els convertien en monstres amb superdpoders (transformació huracanada prèvia). Nota mental: de petit estava malalt.
Us deixo amb un petit esbós d'un personatge d'un d'aquests antics projectes aparcats. Quan vaig idear aquesta història no feia gaire que m'havia polit el Metal Gear Solid 2: Sons of Liberty, i, vist ara, hi ha molts paralelismes. A grans trets, era una reflexió sobre fins a quin punt podem considerar real el que figura als llibres d'història, com podia afectar a una sola persona carregar amb el pès d'un fet que, segons la història escrita, no va passar (per molt terrible que fos). En aquella època solia donar-li voltes a aquestes coses...
He redibuixat el personatge, una espècie de soldat amb aire de Nicholas Cage, maniàtic i plè de tics:
Ordenant l'habitació vaig trobar vells esbossos i escrits d'històries que volia dibuixar. És curiós veure-les amb la meva visió actual, i encara més curiós adonar-te que no estaven gens malament. Potser aprofito per dibuixar-ne alguna, la idea m'agrada força. De moment encara m'he de treure de sobre 4 paginetes sobre una carpa mutant que ataca la ciutat de Girona, al més pur estil The Host.
També vaig retrobar els primers còmics que vaig dibuixar. Una historia sobre un superheroi que obtenia els seus poders de la Nintendo 64 (sí, la consola), l'uniforme del qual eren unes calçes posades al cap, i una bizarre barreja entre Dragon Ball i La Máscara, on els personatges buscaven per tot el món unes màscares que els convertien en monstres amb superdpoders (transformació huracanada prèvia). Nota mental: de petit estava malalt.
Us deixo amb un petit esbós d'un personatge d'un d'aquests antics projectes aparcats. Quan vaig idear aquesta història no feia gaire que m'havia polit el Metal Gear Solid 2: Sons of Liberty, i, vist ara, hi ha molts paralelismes. A grans trets, era una reflexió sobre fins a quin punt podem considerar real el que figura als llibres d'història, com podia afectar a una sola persona carregar amb el pès d'un fet que, segons la història escrita, no va passar (per molt terrible que fos). En aquella època solia donar-li voltes a aquestes coses...
He redibuixat el personatge, una espècie de soldat amb aire de Nicholas Cage, maniàtic i plè de tics:
14 de jul. 2008
Ying, Yang i animació

Des de temps immemoriables, el mercat de l'animació occidental sempre ha tendit a un cert dualisme. En contraposició a la factoria Disney va aparèixer la Warner Bros. Fent analogia política podriem dir que, en una alternança de poder entre el bipartidisme moderats/progressistes, Disney es situaria el lloc dels moderats, i Warner al dels progressistes. És obvi, tenint en compte que en aquella època Disney s'emportava la major part del pastís. A major públic potencial, major estandarització. Això provocava destrosses bestials en els primers esbossos del disseny de personatges... Si teniu la oportunitat de donar una ullada als dissenys rebutjats de films com The Lion King us adonareu que esbossos amb línies plenes de sentiment i dissenys de personatges brillants son rebutjats en pos de variants dels mateixos personatges amb línies més suaus, més agradables a la vista. O el que és el mateix: personatges més plans. I això es filtrava a la idea general, i el film acabava tornant-se una mera història alliçonadora amb icones desxifrables a nivell internacional (tot sigui per la pasta).
Des de llavors ha plogut molt, i ara el pastís de l'animació occidental se'l parteixen Pixar i Dreamworks Animation Studios. En aquest context, apareix Kung-Fu Panda.
Kung-Fu Panda és (des de Dreamworks) el que al seu dia va ser Cats Don't Walk (des de la Warner Bros). Cat's Don't Walk era una peliculeta d'animació amb una bona història que parlava de cinema, un homenatge al cinema musical. Aquella va comptar amb la figura de Gene Kelly a càrrec de les coreografies. Kung-Fu Panda fa el mateix amb el cinema d'arts marcials, i incorpora Jackie Chan al repertori. El panda és Jack Black, la serp, Lucy Liu, el mico, Jackie Chan... I, com aquella, fora de guinys, homenatges, referències, etc, darrera hi ha una bona història (previsible, sí, però ja m'hauria agradat a mi disfrutar d'una història previsible amb tantes hòsties pel mig a la meva tendra infància...) que reflexiona sobre el destí i la causalitat. Què cony??... Una peli d'animació de puta mare!
Pixar corre el perill de convertir-se en el germà moderat de l'assumpte, sota la tutel·la de Disney. I d'exemples n'hi ha molts: Antz (progressista) i Bichos (moderada), Madagascar (progressista) i The Wild (moderada)... Dreamworks va ser capaç de tirar endavant un projecte tan especial com Spirit, una revisió animada del cinema de gangsters a Shark Tale, produir Chicken Run (de l'estudi Ardman) i fins i tot distribuir Ghost in The Shell 2: Innocence i Millennium Actress.
La pròxima arma secreta de Dreamworks és una revisió animada del cine de bichejus gegants a Monsters Vs Aliens, mentre Pixar és apunt d'estrenar un Wall-E que ens remet sospitosament a Cortocircuito... Alea jacta est.
Mentrestant... KUUUUUUUUUUUNG POOOOOOOW!!!:
Des de llavors ha plogut molt, i ara el pastís de l'animació occidental se'l parteixen Pixar i Dreamworks Animation Studios. En aquest context, apareix Kung-Fu Panda.
Kung-Fu Panda és (des de Dreamworks) el que al seu dia va ser Cats Don't Walk (des de la Warner Bros). Cat's Don't Walk era una peliculeta d'animació amb una bona història que parlava de cinema, un homenatge al cinema musical. Aquella va comptar amb la figura de Gene Kelly a càrrec de les coreografies. Kung-Fu Panda fa el mateix amb el cinema d'arts marcials, i incorpora Jackie Chan al repertori. El panda és Jack Black, la serp, Lucy Liu, el mico, Jackie Chan... I, com aquella, fora de guinys, homenatges, referències, etc, darrera hi ha una bona història (previsible, sí, però ja m'hauria agradat a mi disfrutar d'una història previsible amb tantes hòsties pel mig a la meva tendra infància...) que reflexiona sobre el destí i la causalitat. Què cony??... Una peli d'animació de puta mare!
Pixar corre el perill de convertir-se en el germà moderat de l'assumpte, sota la tutel·la de Disney. I d'exemples n'hi ha molts: Antz (progressista) i Bichos (moderada), Madagascar (progressista) i The Wild (moderada)... Dreamworks va ser capaç de tirar endavant un projecte tan especial com Spirit, una revisió animada del cinema de gangsters a Shark Tale, produir Chicken Run (de l'estudi Ardman) i fins i tot distribuir Ghost in The Shell 2: Innocence i Millennium Actress.
La pròxima arma secreta de Dreamworks és una revisió animada del cine de bichejus gegants a Monsters Vs Aliens, mentre Pixar és apunt d'estrenar un Wall-E que ens remet sospitosament a Cortocircuito... Alea jacta est.
Mentrestant... KUUUUUUUUUUUNG POOOOOOOW!!!:
Etiquetes de comentaris:
Disney,
Dreamworks,
Kung-Fu Panda,
Pixar,
Warner Bros
11 de jul. 2008
Filosofia estiuenca

Avui, oficialment, comença l'estiu... (o el canvi climàtic comença a afectar l'espai-temps o m'he de posar les piles amb el tema exàmens...)
Normalment, a l'estiu estic més nostàlgic que de costum. Trobo temps per revisar vells clàssics, i reviure velles històries (sovint el Final Fantasy de torn, el VII o el IX, o algún Metal Gear...). Aquest any, temps no em sobra, i els vicis al Super Smash de Wii i la ferma promesa de pillarme la PS3 amb el Metal Gear 4 tant bon punt surti el dualshock (ja era hora que Sony es deixés de plagis estúpids en matèria de wiimotes...) m'evitaran caure en la nostàlgia. Però què millor que recordar un dels títols més apropiats per aquestes dates?
Em refereixo al cel blau i a les platjes d'aigua cristalina del Chrono Cross. Passin i plorin (de nostàlgia, s'entén...):
Aquest estiu m'autoprometo gravar un curt i dibuixar almenys un parell de còmics. Espero que la calor no m'ho impedeixi. Aniré penjant aquí les meves feinetes.
BON ESTIU!
"When did the cogs of fate begin to turn?"
Normalment, a l'estiu estic més nostàlgic que de costum. Trobo temps per revisar vells clàssics, i reviure velles històries (sovint el Final Fantasy de torn, el VII o el IX, o algún Metal Gear...). Aquest any, temps no em sobra, i els vicis al Super Smash de Wii i la ferma promesa de pillarme la PS3 amb el Metal Gear 4 tant bon punt surti el dualshock (ja era hora que Sony es deixés de plagis estúpids en matèria de wiimotes...) m'evitaran caure en la nostàlgia. Però què millor que recordar un dels títols més apropiats per aquestes dates?
Em refereixo al cel blau i a les platjes d'aigua cristalina del Chrono Cross. Passin i plorin (de nostàlgia, s'entén...):
Aquest estiu m'autoprometo gravar un curt i dibuixar almenys un parell de còmics. Espero que la calor no m'ho impedeixi. Aniré penjant aquí les meves feinetes.
BON ESTIU!
"When did the cogs of fate begin to turn?"
7 de jul. 2008
Estúpida Amèrica...

I no ho dic com una crítica a l'american way of life, sinó com una crítica a nosaltres mateixos.
La frase de marres la pronuncia un ex-lladre rus (actual lladre americà. Visca la llibertat d'oportunitats de la terra d'abundància...) a Happiness, de Todd Solondz. Un rus despotricant d'Amèrica en qualsevol cantonada? Això fa tuf a terrorista (o en el seu defecte, a atracador de bancs) frustrat. Però recordem que abans ha despotricat sobre la mare Rússia, i entenem que contra el que descarrega la seva fúria no és un país, sino contra l'estupidesa humana en si mateixa. I és que en el cine de Todd Solondz no hi ha lloc pel convencionalisme. Happiness té una mica d'aquella Little Children, de Todd Field, una mica del Miike (valga'm la redundància) de La Felicidad de Los Katakuri, i alhora una mica del David Lynch de Blue Velvet i el Tim Burton d' Edward Scissorhands (la idea de la societat subjacent, la foscor amagada sota la imatge d'un barri exemplar...), i molt de Daniel Clowes (fins i tot el cartell).
Al llarg de la història ens hem entossudit a intentar definir què és la felicitat, i quines són les fonts que ens permeten aconseguir-la. Pels catòlics, la felicitat última era tenir una visió de Déu (avui dia determinades substàncies ens ajudarien a aconseguir-ho, a aquella època, allò va desencadenar el "feliç" sistema feudal), pels budistes, era la consecució del Nirvana (abandonar el cos i fluir dins la corrent vital, present en totes les coses). Després hi ha la idea del Karma, que podriem entendre com l'equivalent religiós del concepte físic d'acció-reacció.
A Gunnm, de Yukito Kishiro (traduïda sovint com Alita), la figura del científic boig encarnada en Desty Nova resulta en una crítica de les contínues teoritzacions i experimentacions que s'han fet en nom de la felicitat. Nova és la típica idea del malo malísimo inabastable patentada als shonens, però el distingeix el fet que la seva intenció no és la de dominar el món, ni sentir-se poderós, ni crear el caos i la destrucció... La seva motivació és la de fer FELIÇ a Gally (la cyborg protagonista) regenerant tantes vegades com faci falta al seu etern rival (Zapan) en base a la idea kàrmica de la dualitat Ying-Yang (de manera semblant a la felicitat que sentia en Gokuh cada vegada que s'enfrontava a un oponent més fort, a Dragon Ball, d'en Toriyama-san).
Per Todd Solondz, la felicitat és un nen que, després de 144 minuts, aconsegueix la seva primera ejaculació (podríem dir que l'equivalent kàrmic de Happiness és En Busca de La Felicidad).
Potser hauríem de deixar d'intentar estandaritzar la felicitat i ser, com deien Els Pets, "estúpidament feliç"...
La felicitat segons Takashi Miike:
La frase de marres la pronuncia un ex-lladre rus (actual lladre americà. Visca la llibertat d'oportunitats de la terra d'abundància...) a Happiness, de Todd Solondz. Un rus despotricant d'Amèrica en qualsevol cantonada? Això fa tuf a terrorista (o en el seu defecte, a atracador de bancs) frustrat. Però recordem que abans ha despotricat sobre la mare Rússia, i entenem que contra el que descarrega la seva fúria no és un país, sino contra l'estupidesa humana en si mateixa. I és que en el cine de Todd Solondz no hi ha lloc pel convencionalisme. Happiness té una mica d'aquella Little Children, de Todd Field, una mica del Miike (valga'm la redundància) de La Felicidad de Los Katakuri, i alhora una mica del David Lynch de Blue Velvet i el Tim Burton d' Edward Scissorhands (la idea de la societat subjacent, la foscor amagada sota la imatge d'un barri exemplar...), i molt de Daniel Clowes (fins i tot el cartell).
Al llarg de la història ens hem entossudit a intentar definir què és la felicitat, i quines són les fonts que ens permeten aconseguir-la. Pels catòlics, la felicitat última era tenir una visió de Déu (avui dia determinades substàncies ens ajudarien a aconseguir-ho, a aquella època, allò va desencadenar el "feliç" sistema feudal), pels budistes, era la consecució del Nirvana (abandonar el cos i fluir dins la corrent vital, present en totes les coses). Després hi ha la idea del Karma, que podriem entendre com l'equivalent religiós del concepte físic d'acció-reacció.
A Gunnm, de Yukito Kishiro (traduïda sovint com Alita), la figura del científic boig encarnada en Desty Nova resulta en una crítica de les contínues teoritzacions i experimentacions que s'han fet en nom de la felicitat. Nova és la típica idea del malo malísimo inabastable patentada als shonens, però el distingeix el fet que la seva intenció no és la de dominar el món, ni sentir-se poderós, ni crear el caos i la destrucció... La seva motivació és la de fer FELIÇ a Gally (la cyborg protagonista) regenerant tantes vegades com faci falta al seu etern rival (Zapan) en base a la idea kàrmica de la dualitat Ying-Yang (de manera semblant a la felicitat que sentia en Gokuh cada vegada que s'enfrontava a un oponent més fort, a Dragon Ball, d'en Toriyama-san).
Per Todd Solondz, la felicitat és un nen que, després de 144 minuts, aconsegueix la seva primera ejaculació (podríem dir que l'equivalent kàrmic de Happiness és En Busca de La Felicidad).
Potser hauríem de deixar d'intentar estandaritzar la felicitat i ser, com deien Els Pets, "estúpidament feliç"...
La felicitat segons Takashi Miike:
Etiquetes de comentaris:
felicitat,
Gunnm,
Happiness,
La Felicidad de Los Katakuri,
Takashi Miike,
Todd Solondz,
Yukito Kishiro
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

