Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Metal gear Solid 4: Sons of The Patriots. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Metal gear Solid 4: Sons of The Patriots. Mostrar tots els missatges

11 de març 2009

For whom our hearts endure


Em descobreixo buscant respostes en frases que no van ser mai escrites pel cel·luloide. Em descobreixo buscant respostes en les últimes paraules d'una de les sagues interactives per antonomàsia. Em descobreixo, sí senyors, buscant respostes en les últimes línies del Metal Gear Solid 4.

Se li podran recriminar moltes coses a la "pequeña ola" que ha portat el soldat de nom en clau Snake a les seves últimes consequències, però una cosa està clara, fora de puntuacions, fora de crítiques a la seva jugabilitat (o no jugabilitat), fora de tot això, Hideo Kojima ha aconseguit alguna cosa que ben pocs, si tiro la vista enrera, han aconseguit: abordar l'inconscient col·lectiu. Metal Gear ha deixat de ser un producte, ha traspassat el mateix medi, i s'ha reunit amb tot allò que acceptem com a nostre, tot allò que acabem integrant al nostre inconscient i que, amb el temps, ens forma com a persones, fins al punt en que ens és impossible assenyalar on acaba ell i on començem nosaltres. Sempre m'he considerat partidari d'aquesta simbiosi entre producte i espectador, i l'he considerada una de les millors diversions (entenent diversió com a plaer intel·lectual) que a la llarga quelcom ens pot oferir, una prova de foc, allò que, en paraules del mateix Tim Burton, "converteix l'home en immortal".

Rest In Peace.

5 de nov. 2008

EYE HAVE YOU



S'ha criticat molt l'última obra de sir Hideo Kojima per les llargues hores d'escenes cinemàtiques que conté, i aquest humil servidor no ha estat una excepció a aquesta tendència. Tenia por de veure el món de l'oci digital supeditat al disfrute visual, i de fet aquesta ha estat una de les meves més repetides crítiques a la nova generació. Títols i més títols d'una bellesa visual aclaparadora, però cada cop més clònics entre ells i cada cop menys interactius (o amb controls prefabricats que et provoquen sensació de deja vu des dels primers compassos). Tenia por de ser esclau del meu ull. Com tota por, es basava en el desconeixement.


Ara puc dir, sense temor a equivocar-me, que he recuperat la fe en la nova generació. Al llarg del desenvolupament de Sons of The Patriots passem per dues fases clarament diferenciables, dues corbes que tenen el seu punt àlgid a l'inici i al final del joc. En un primer instant prima el control i la interacció amb l'entorn, tant geogràfic com humà (les escenes en què podem escollir entre cooperar amb l'exèrcit rebel o enfrontar-nos a ambdós bàndols són BRUTALS). A l'equador això desapareix, i les cinemàtiques omplen la pantalla, però aviat ens sentim partíceps d¡aquestes cinemàtiques, i, per primera vegada, la frontera entre cinemàtica i temps real de joc es dissol. I no podem fer més que treure'ns el barret per haver assistit a un nou pas evolutiu de l'oci interactiu.

Els bons títols de nova generació creen relacions de simbiosi amb l'usuari que mai abans havien semblat possibles, i sense la necessitat de tirar de perifèrics "made in japan" (Kojima, per exemple, aconsegueix que ens sentim cansats quan el mateix personatge se sent cansat, i només amb una simple serie de "machacabotones" al més pur estil dels empats de kamehames dels Dragon Ball, reminiscència de les tortures del primer Snake de PSX), mentre ens creiem més que mai allò que veiem, i ens meravellen els missatges i la filosofia que contenen.

Només em fa por la possible mort de gèneres i sistemes de joc que cada cop semblen menys present al panorama actual. El plataformeo, els modos cooperatius...

Esperem no caure víctimes de l'EYE HAVE YOU...

Esperem que aquesta renovada fe es converteixi en una fe cega.

Aaaaaaaaaaaa cagar!

PD: Perdó per l'abandonament d'aquest racó. No tornarà a passar.