Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nostàlgia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nostàlgia. Mostrar tots els missatges

27 de nov. 2008

As time goes by...


El passat 9 de Setembre, amb motiu del 40è aniversari de la revista Shonen Jump, Dragon Ball i el seu successor generacional més influenciat per aquesta, One Piece, van re-animar-se en dues OVA's de mitja hora de duració.

Lluny d'entrar a discutir la qualitat que se li pugui atribuïr a Doragon Bōru Ossu! Kaette kita Son Gokū to Nakama-tachi!! (que així és com es titula la nova OVA de Dragon Ball... i els japs ho diuen sense agafar aire), aquest nou capítol s'inicia amb una reconstrucció des de zero del clàssic opening de Dragon Ball Z: Cha-la Head-cha-la.

Què voleu que us digui... A mi només de sentir aquests compassos m'envaiex la nostàlgia, com aquell As Time Goes By que sonava al Rick's Café Americain estovava tot un Bogart.

Play it again, Sam... (busqueu les 7 diferències):


11 de jul. 2008

Filosofia estiuenca


Avui, oficialment, comença l'estiu... (o el canvi climàtic comença a afectar l'espai-temps o m'he de posar les piles amb el tema exàmens...)

Normalment, a l'estiu estic més nostàlgic que de costum. Trobo temps per revisar vells clàssics, i reviure velles històries (sovint el Final Fantasy de torn, el VII o el IX, o algún Metal Gear...). Aquest any, temps no em sobra, i els vicis al Super Smash de Wii i la ferma promesa de pillarme la PS3 amb el Metal Gear 4 tant bon punt surti el dualshock (ja era hora que Sony es deixés de plagis estúpids en matèria de wiimotes...) m'evitaran caure en la nostàlgia. Però què millor que recordar un dels títols més apropiats per aquestes dates?

Em refereixo al cel blau i a les platjes d'aigua cristalina del Chrono Cross. Passin i plorin (de nostàlgia, s'entén...):



Aquest estiu m'autoprometo gravar un curt i dibuixar almenys un parell de còmics. Espero que la calor no m'ho impedeixi. Aniré penjant aquí les meves feinetes.





BON ESTIU!





"When did the cogs of fate begin to turn?"




28 de juny 2008

Nostàlgia en l'innostàlgic


Nintendo es dedica només a fer videojocs. Com tota companyia que fa el que ha de fer ben fet, cada creació s'emporta un trosset del cor del creador. Nintendo és, doncs, una companyia nostàlgica, i això queda clar en el seu màxim exponent en aquest sentit (que acaba de veure la llum per aquestes contrades): Super Smash Bros. Brawl.


La idea és clara: apel·lar a la nostàlgia dels usuaris amb el plantell de personatges de la factoria Nintendo més gran fins avui en qualsevol Super Smash, la old i la new school en un mateix cartutx, i combinar-ho amb una varietat de modes de joc d'empatx. La joguineta ha estat un èxit al japó (tot i que coneixent els japs això no ens diu massa) i als EEUU, i les puntuacions de la premsa europea apunten a un nou èxit de vendes. Un servidor es va acostar a l'Fnac per agenciar-se una còpia ("el món no pot estar equivocat", es va dir), però va fer una cosa que no sol fer abans de comprar-se un nou títol: testejar-lo. Gran (o no) error...


El control arrossega les reminiscències d'un Super Smash Bros Melee que ja va decebre a Game Cube (que va fer que, a hores d'ara, un servidor encara tiri del seu homònim de 64), i aquest cop el control amb el Wiimote agreuja una mica més (si es pot) el tema. Super Smash Bros Brawl no està adaptat al control de la consola de nova generació de Nintendo, i el fet de poder tirar de l'antic pad de Cube no arregla les coses, al contrari. Tot et remet massa a aquell títol de cube. Els personatges són pesats, lents, sapastres, i la càmera s'acosta en excés per donar rellevància a un aspecte gràfic que ja es va voler ressaltar als primers trailers del joc (mai de manera tant indiscriminada, els personatges mutaven del modelat de Cube al de Wii al mateix trailer, en un "busca les 7 diferències" delator...).

Així doncs, què passa? És un humil servidor l'únic que troba a faltar el control de l'Smash original? Hauria marxat pensant això si no fos perquè, com passa en aquestes situacions, comentes les teves impressions amb els freaks que t'envolten, i un d'aquest, només en sentir que mencionava l'Smash de 64 va exclamar: "Uah! El de 64 sí que era la canya tio!".

Existeix tota una generació que encara a hores d'ara segueix jugant als party games de la 64. No es tracta d'una generació desatesa, perquè de fet segueix comprant nous títols, però no poden evitar sentir nostàlgia quan s'adonen que aquest cop, Nintendo, no està fent les coses bé. Potser caldria sortir de l'armari i negar-nos a seguir-nos empassant aquesta comèdia. Negar-nos a sentir nostàlgia en l'innostàlgic.

FOTO: un Super Smash descarregable que circula per la web amb el títol de Super Smash Bros Nes.









WELCOME TO SESI STUDIO





...enter at your own risk...