Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manga. Mostrar tots els missatges

7 de febr. 2009

After the bombs


L'any 1986, Naoki Urasawa dibuixava les primeres vinyetes de Yawara! (Cinturó Negre). Dos anys més tard començaria a publicar Master Keaton, que seguiria publicant paral·lelament amb Yawara!, i que finalitzaria escassament un any més tard que aquesta. La primera es convertiria en un referent pel que fa a l'anime que arribava a casa nostra en ple boom (mai més ben dit) del fenòmen Akira, i en l'hegemonia del Dr. Slump i Dragon Ball en la cartellera televisiva. De la segona ni en sentiríem a parlar.

Urasawa és actualment el màxim exponent del manga "adult" alliberat de les cicatrius de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Va alliberar-se'n insòlitament aviat, pels volts de 1986, és només que no ho sabíem. I no ho sabíem perquè, a les portes del 2010, el règim més autoritari i proteccionista de la unió europea segueix sent el de les editorials de còmic espanyoles (com a punt a favor, segurament el sector que menys ha patit la crisi).

Si no recordo malament, Keiji Nakazawa, autor de la culpidora The Barefoot Gen (textualment, El Gen del Pie Descalzo, o ,intextualment, però d'acord amb la traducció que va rebre aquí, Hiroshima), va dir un cop que el que més el va afectar del paratge desolat després del vol de l'Enola Gay sobre l'illa nipona va ser un silenci esfereïdor. Gent demacrada, aturdida, desplaçant-se per una terra de cendres sense creuar paraula. En altres paraules, zombis inconscients d'una destinació fixa, herència d'aquell qui descriu trajectòries aleatòries mentre parla per telèfon, o espera algú que fa tard a una cita. Amb perdó pels estómacs sensibles, però això és exactament el que va passar dins la indústria del manga. Els autors odiaven els trets japonesos, i aquí van aparèixer els ulls grans, occidentalitzats, els personatges rossos, les reminiscències del Mickey Mouse que adornava els avions americans de la Segona Guerra Mundial en personatges puntals com l'Astroboy de Tezuka... Però tot, absolutament tot, curiosament explicat des del punt de vista de l'illa japonesa, i és que a gran part del manga el món segueix sent, únicament, Japó (fixeu-vos si no en Evangelion; els casquets polars s'han desfet, japó en pateix les conseqüències, i una corporació anomenada Nerv es dedica a salvar la humanitat d'uns Àngels que ataquen Tokyo 3. No se'ns diu res de la resta del món que, segurament, ni ha patit la pujada del nivell del mar). Però tot i seguir com a estigma dels dibuixants actuals, la indústria va aixecar el vol, i es va diversificar aviat (Master Keaton, que té com a protagonista un japonès fill de mare anglosexona i que transcorre en localitats europees com Gran Bretanya i Grècia n'és un clar exemple).

El mercat europeu, en canvi, ha arrossegat aquella zombificació fins els nostres dies. L'èxit d'Akira i Dragon Ball va fer temeroses les editorials i distribuidores, que volien seguir explotant aquell filón sense que se'ls ensorrés el castell de cartes i, amb el seu filtre d'agents externs inclassificables, ens han deixat a anys llum de la curtida oferta de manga dels nostres veïns francesos (actualment, a les editorials espanyoles els surt més a compte que un dibuixant se'n vagi a França i després comprar els drets de les seves obres per distribuir-les per aquí que no pas publicar l'obra de dibuixants nacionals).

A veure si ara, després de l'èxit de Monster, del nou èxit de 20th Century Boys, i amb l'arribada de la fusió entre Tezuka i Urasawa a Pluto, ens encaminem (encara que sigui per la pasta) cap a un futur millor. Lluny del ressonar de les bombes.

Tots tenim un monstre dins nostre. Potser el truc no està en matar-lo, sinó en mantenir-lo a ratlla perquè no se'ns cruspeixi:

25 de nov. 2008

Cup Noodles


Des que puc recordar, he assistit a totes i cadascuna de les edicions del Saló del Còmic i el Saló del Manga de Barcelona. L'amor pel manga i els videojocs em va venir per part del meu germà gran. Ara, aquell germà gran que no es perdia un sol volum d' El Puño de La estrella del Norte (Hokuto no Ken), que col·leccionava les armadures de Los Caballeros del Zodiaco (Saint Seya) i que comprava la Hobby Consolas i l'antiga Superjuegos regularment, s'ha desintoxicat, i un servidor segueix enganxat. Segueixo estimant el manga, i és perquè m'estimo aquest mundillo que soc conscient que de vegades necessita un clatellot ben fotut...

La tradició era sempre la mateixa: pujar a Barcelona per cada saló, revisar les escasses novetats i no marxar sense haver fet una sopa de Noodles. A poc a poc hi vaig anar caient... Aquella sopa de Noodles era com el manga que tant m'estimava: envasada, llesta per consumir, classificada per gustos i sempre idèntica (però tot i així, sempre repetíem).

La classificació basada en etiquetar el consumidor (Shonen, Shojo, Seinen, Hentai, Yaoi...) l'he criticat moltes vegades, però ara, a aquestes, hem de sumar-li una altra etiqueta: la de "consumidor europeu". I és que, no ens enganyem, les novetats que ens han fet treure el barret per aquestes terres els últims anys es poden comptar amb els dits... El thriller de Naoki Urasawa amb Monster i 20th Century Boys en la variant manga, les series de Shinichiro Watanabe (Cowboy Bebop, Samurai Champloo i Wolf's Rain agafada pels pèls), Paranoia Agent i els films de Satoshi Kon (Tokyo Godfathers i Millennium Actress), Mamoru Oshii i l'estudi I.G. (Jin-Roh, Ghost In The Shell: SAC, Ghost In The Shell 2: Innocence, Blue Submarine No.6 i ara Moribito) i els films de l'Studio Ghibli. En total son 4 noms: Shinichiro Watanabe, Satoshi Kon, Mamoru Oshii i Hayao Miyazaki.

L'animació, amb la inclusió del 3D, s'ha industrialitzat en excés. S'ha perdut el caliu i la suavitat de l'animació tradicional (Lupin The 3rd, Conan: El Nen del Futur...), que només ha trobat continuitat en l'obra d'un Miyazaki cada cop més escàs en idees, i que voreja ja la jubilació, mentre el 3D només s'ha utilitzat bé (i no sempre) en les produccion de l'estudi I.G., la resta han convertit l'animació econòmica en un seguit de moviments flash i escombrades de plà per dissimular el seu estatisme.

El bon anime s'ha privatitzat. Les úniques series emeses en TV pública en aquest temps han estat Cowboy Bebop, Monster (que no és més que l'adaptació en pantalla del manga homònim), Paranoia Agent i Samurai Champloo (i aquestes dues últimes a horaris infumables). L'otaku ha passat de navegar en la cartellera a navegar a la xarxa, les poques series que han arribat a canals públics l'han convertit en un pirata. Menstrestant, la taquilla cinematogràfica sembla tenir espai, només, per cada nova obra de Miyazaki, i no sembla ser gaire distant d'aquella que ens va portar Akira a la gran pantalla, mentre les cartelleres franceses, que sempre han estat més obertes al manga i l'anime, fins al punt de copiar-ne l'estil en produccions pròpies. son a vessar de títols (haurem d'esperar a veure si veiem en sales espanyoles Evangelion: You Are (Not) Alone).

Ara, per cortesia del canal Animax, soc dins de la sopa de Noodles, (com diria Ryu Murakami) i començo a creure en la nova corrent de l'anime de qualitat. Tant que fins i tot m'estic retrobant amb Akira Toriyama a Blue Dragon.

Destapar, omplir d'aigua bullent, esperar uns minuts... i llestos!


Us deixo amb l'escena inicial de Tekkonkinkreet, el millor exemple d'harmonia entre animació 2 i 3D que he pogut gaudir fins ara: